Progressisme, ja sense cometes
La catalanofòbia segueix instal·lada aquí, entre nosaltres, amb aires de normalitat quasi absoluta. Tenim una democràcia construïda sobre terres bellugadisses. I també tenim la moral deprimida per una llarguíssima assimilació de la persecució i la derrota, fet que ha convertit els catalans en mers aspirants a alguns drets polítics, com si l'exigència d'igualtat fos una gràcia o concessió generosa del poder pretesament natural de la societat i el govern espanyols. Només aquests factors poden explicar que encara avui hi hagi una catalanofòbia tan activa en tots els plans de la nostra realitat: política, institucional, judicial, econòmica (millor diner alemany que no pas de La Caixa), militar, episcopal i civil (des dels acudits catalanòfobs presents a tants i tants programes televisius fins a molts ciutadans veïns d'escala, que només poden concebre l'espanyolitat com a eradicació de les altres formes culturals i polítiques). Per constatar aquests fets, no cal ni visitar el fons de la caverna tridentina. N'hi ha prou d'escoltar el sector progressista espanyol, que històricament no només ha estat incapaç de generar una tercera via civil d'entendre de manera respectuosa les diverses formes culturals i polítiques de l'Estat espanyol, sinó que també ha practicat impunement la catalanofòbia. Per a aquells que, de manera interessada o desinformada, encara continuen encenent ciris al diable, pot ser necessari recordar tres diagnòstics d'icones del progressisme espanyol (progressisme, sí: ja escrit en rodona d'una punyetera vegada, sense cometes ni cursiva pal·liatives).
El primer diagnòstic el formula Manuel Azaña, president de la II República: “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años.” El segon, entre rialles còmplices, l'ha subscrit recentment Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució de 1978: “Creo que esta vez no será necesario bombardear Barcelona.” Però a parer meu un altre exponent de virulència màxima és Felipe González, que l'any 1984, en una barreja d'autoritarisme i autoprofecia, va dir: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán.” Redescoberta la falsedat dels cants de sirena del progressisme espanyolista, tampoc no cal ser il·lusos. Som en una culminació de la història. Podem escapar d'aquesta xenofòbia?
