Màgia (‘potàgia') de la ficció

Aquesta setmana el PSC va difondre l'anomenat vídeo de la mort. És, com ja sap el lector, una mena d'espot que pretén remarcar els efectes devastadors de les retallades sanitàries. Per assolir aquest objectiu, en el vídeo apareix un maniquí vestit de metge, que, com escau a la seva naturalesa inanimada, presencia impassible l'agonia i mort d'un pacient ingressat en un hospital públic. Més enllà de la digressió política i del pugilat electoralista, aquest libel en format de reportatge visual revela fins a quin punt l'argumentació s'ha degradat, quedant completament devorada per la caricatura i la indústria de la imatgeria. Aquests exercicis de simplificació promouen una sospita: la pirotècnia escenogràfica sembla molt més rendible que no pas la llum de la reflexió argumentada. Rere aquesta sospita batega una altra sospita: potser l'aclamació plebiscitària –tan basada en l'esquetx i la demagògia populista– no tingui res a veure amb un suposat alt grau de cultura i conscienciació política de la ciutadania. L'escenari teatral ha crescut tant que ja envaeix tota la realitat.

Carme Chacón, candidata del PSC, ha justificat aquest vídeo com a ficció. Deia l'escriptor romàntic Novalis que “el fetiller més gran seria aquell que fos capaç d'embruixar-se a si mateix fins al punt de concebre les seves pròpies fantasmagories com a aparicions autònomes”. A fe de Déu que estem assolint aquest objectiu. Com? A costa de desbordar el concepte de ficció, reduint-lo a una llicència de caça major, a un recurs que permet dir-ho tot i que, a més, permet dir-ho impunement. S'està complint el pitjor malson idealista: tot és ficció i res necessita contrastar-se amb cap principi de veritat. Sota aquest dogma, els usos nobles de la ficció queden sepultats i es fabrica la perillosa il·lusió de creure que tot és il·lusori i que, en nom d'un deformat concepte de ficció, tot plantejament és lícit. El malson idealista és abassegador: tota la realitat s'està convertint en un gran parc temàtic, l'instint publicista sembla més prioritari que l'afany creador, molt poques persones aconsegueixen presència pública sense una construcció social del seu propi personatge. Etcètera.