L'endemà del dissabte

El 1998, el sociòleg nord-americà Dacher Keltner va fer un experiment ja famós amb alguns dels seus estudiants de la Universitat de Berkeley, en què investigava els efectes del poder sobre les persones que en gaudien. Va demanar als membres d'un club estudiantil que inventessin sobrenoms divertits per als seus companys; va resultar que els estudiants que tenien posicions de poder dins la jerarquia del club s'empescaven noms despectius i humiliants per als socis ordinaris, mentre que aquests, per contrast, es limitaven a inventar-ne de graciosos però no pas ofensius per a tots els membres, incloent-hi els poderosos. Una prova més, sembla, que el vell adagi de l'historiador britànic John Dalberg-Acton –“el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament” (1887)– continua sent vigent.

Ara bé, uns experiments portats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Universitat de Toronto han demostrat que potser no ho és tant, atès que van descobrir que si una persona empàtica i altruista accedeix a una posició de poder actuarà d'una manera altruista i empàtica en benefici de tots els seus súbdits. Un dels participants en l'experiment ho resumeix així: “Si el poderós és simpàtic, farà servir el seu poder d'una manera simpàtica.”

Quina llàstima, doncs, que els ciutadans gairebé mai no votem per candidats simpàtics, i encara menys altruistes. Ans al contrari, sovint votem per polítics arrogants i autoritaris que són incapaços d'entendre les inquietuds de bona part dels habitants dels estats que regeixen, com s'ha demostrat any rere any a estat rere estat (l'espanyol inclòs, com acabem de veure). La raó per això, tal com demostra un altre experiment que es va fer el 2009 a la Universitat de Stanford, és que els polítics –sent com solen ser narcisistes (la Universitat d'Amsterdam, per cert, està a punt de publicar els resultats d'una investigació que ho comprova)– són experts a donar una impressió de confiança, fermesa i empatia, sense tenir cap d'aquestes característiques de debò. És a dir, cada cop que votem, solem fer-ho atrets no per la fusta, sinó el vernís, com si diguéssim. Havent dit això, sí que existeixen polítics simpàtics que realment volen estar al servei dels qui els voten. A Catalunya, en conec un en concret. Sí, es tracta d'una endevinalla.