La lluita pels mars

El control de les zones marítimes amb un subsòl ric en petroli i gas natural es perfila com un dels grans conflictes internacionals de principi del segle XXI. En una era de guerres amb virus informàtics i avions sense pilot, sembla com si renasqués un concepte típic del segle XIX, la diplomàcia de les canoneres.

El focus més recent d'aquesta nova mena de conflicte és el mar de la Xina Meridional, on els països riberencs i els EUA competeixen amb la Xina pel control de les reserves subaquàtiques de petroli i gas natural, estimades en 61.000 milions de barrils. Una idea de la dimensió d'aquestes riqueses la dóna el fet que 29 milions de barrils diaris, un terç de l'actual producció mundial de petroli, procedeixen de jaciments submarins. La nova versió de la diplomàcia de les canoneres consisteix a incrementar la presència naval a les zones on la prospecció sigui més probable i protegir les rutes de navegació.

La cursa per les riqueses del fons del mar no es limita a les aigües del mar de la Xina Meridional, sinó que s'estén a la Mediterrània oriental –on Turquia, Xipre i Israel es disputen l'accés al petroli i el gas del subsòl marítim– i a l'oceà Àrtic, on Rússia, el Canadà i els EUA malden per controlar unes reserves estimades en 238.000 milions de barrils, més una quantitat addicional en jaciments encara per descobrir.

La lluita pels mars ocasiona enfrontaments diplomàtics i una cursa d'armaments navals entre els països implicats, que s'esforcen per incrementar les seves marines de guerra fins i tot malgrat la pressió de la crisi econòmica. Tots els observadors coincideixen a assenyalar que aquest conflicte pels tresors del mar ocuparà el primer pla de les tensions internacionals, com a mínim durant les dues properes dècades.