Reconversió de la funció pública
La cosa pública, que en teoria té la missió d'universalitzar i igualar la gent, a través de l'oferta pública d'ocupació, paradoxalment, divideix la societat en matèria laboral
Quan, 48 hores després de les eleccions del 20-N, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va anunciar nous ajustos per a la funció pública, el cor dels funcionaris va fer un salt i una suor freda els va recórrer el cos. Els més modernets tecnològicament, gent proveïda de telefonia de gamma alta amb el servei d'alertes de titulars activat, van rebre la notícia mentre dinaven, amb companys de feina, i la conversa de sobretaula, fos la que fos, es va girar com un mitjó per a centrar-se espontàniament en un memorial de greuges corporatiu.
El dia següent, dimecres, les tertúlies de despatx a les oficines de l'administració, tenien a veure amb la indignació generalitzada dels funcionaris, amb una lletania sobre els efectes de l'última retallada salarial i amb un càlcul sobre les formes previstes per conveni per a evadir l'impacte d'una nova disminució retributiva.
Catalunya, a partir del 1980, va tenir l'oportunitat de legislar una llei pròpia de la funció pública, però no ho va fer. Pujol no s'hi va atrevir mai. A l'inici, potser perquè a la complexitat de transferir funcionaris de l'administració de l'Estat no aconsellava, a més, afegir-hi la complexitat d'engegar una legislació de la funció pública pròpia. I, a mesura que avançaven les legislatures del pujolisme de govern, potser perquè es van anar encallant tants temes polítics i administratius que tampoc era aconsellable obrir noves vies catalanes de desencaix amb l'Estat. La desconfiança fàctica entre els governs de CiU i els sindicats hi van fer la resta.
El cas és que, a Catalunya, els governs posteriors de Maragall i Montilla, des de l'esquerra, tampoc van impulsar una llei catalana de la funció pública pròpia (és a dir, essencialment diferent de la legislació espanyola). I, com havia passat amb Pujol, Maragall i Montilla van anar inflant la bombolla de la funció pública; si bé, a partir de l'inici del segle XX, amb tímids intents, si no de punxar-la, sí de parar de bufar i esperar que no esclatés als morros.
Artur Mas, en el present, ja no té un problema de legislar una llei pròpia de la funció pública per a Catalunya, sinó que el futur requereix un nou model de societat que haurà de prescindir del funcionariat tal com el tenim entès. Agradi o no agradi, el contingent de funcionaris s'haurà de reduir en percentatges significatius, amb tendència, si no a la desaparició absoluta, sí a la presència residual.
La funció pública, com tants altres àmbits de la nostra vida, mai no tornarà ser com abans. La cosa pública, que en teoria té la missió d'universalitzar i igualar la gent, a través de l'oferta pública d'ocupació, paradoxalment, divideix la societat en matèria laboral.
La reconversió de l'administració estava en l'agenda del primer i del segon governs tripartits, però les turbulències interiors i exteriors van impedir que es posés fil a l'agulla; a banda, prou anava creixent dia a dia la impopularitat dels governs Montilla per a sumar-hi, a més, la impopularitat i la venjança dels funcionaris. En clau de país (si és que aquest concepte no està tocat de mort per la cobdícia dels partits polítics), seria important que tots, o alguns dels integrants dels governs tripartits, fessin costat a Mas en l'objectiu tranquil però decidit de reconvertir la funció pública. D'una manera gradual però constant, sense acomiadaments, sense més funcionaris, amb contractacions laborals i amb ponderació salarial i de condicions de treball d'acord amb la societat. La ideologia de l'austeritat i l'edat d'internet amb les noves tecnologies, podrien ajudar a la reconversió del sector.
