Eurodemagògia

Que fina és la frontera que separa la demagògia i la veritat! És difícil ser crític amb la política d'urgència i d'hipersensibilitat que estan duent a terme tant els governs dels estats de la zona euro com els seus líders, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. La nostra dependència del deute és encara tan gran que qualsevol dubte expressat en veu alta per un líder sindical o un membre de l'oposició pot alterar els exàmens de les agències de qualificació i, d'una tacada, emportar-se milers de milions d'euros de qualsevol pressupost públic. A Irlanda van pel setè pla de retallades en tres anys; a França en porten dos des de l'estiu. Estem davant d'un problema sense solució... fins que finalment Alemanya doni el sí perquè el Banc Central Europeu emeti eurobons. ¿Un nou tractat deixant de banda els britànics i altres països euroescèptics? Molt bé! ¿Un govern econòmic unificat de la zona euro? Per fi! ¿Respectar escrupolosament el criteri que els estats no passin la ratlla del 3% de dèficit? Ja era hora! Aquestes propostes que formen part de l'acord francoalemany anunciat dilluns van en la bona direcció: més federalisme i menys intergovernamentalisme. És a dir, més Europa i menys estats.

Però amb això no n'hi ha prou per frenar les especulacions i els atacs dirigits, especialment, contra els països de l'Europa del sud. El retard alemany a donar el senyal de confiança en l'euro que esperen els mercats ens afebleix a la resta ¿Per què Angela Merkel es resisteix tant a comprometre's amb la resta de països de la zona euro? L'objectiu és evident: fer una Europa a imatge d'Alemanya. En el fons –i si se'n surt– Merkel aconseguirà que el marc laboral i fiscal de tota la zona euro sigui com l'alemany. L'èxit de l'anomenada Agenda 2010 (les reformes estructurals en el mercat laboral, la fiscalitat, la política industrial i l'estat del benestar que van dur a terme els governs de Gerhard Schroëder) han convertit Alemanya en un gegant exportador. L'únic pes pesant europeu que es pot considerar competitiu en el mercat internacional. Aquesta fortalesa econòmica està permetent a Berlín imposar no només el seu model productiu, sinó també el seu model d'estat: anem cap a una Europa federal amb coresponsabilitat fiscal, a l'estil dels länder alemanys, amb un Europarlament i un Consell Europeu (Bundestag i Bundesrat) perfectament complementaris i una Cort Europea de Justícia amb capacitat de decisió en matèria econòmica (com el Tribunal Constitucional de Karlsruhe).

Alemanya està deixant que la corda del dèficit se'ns vagi tancant al coll perquè no tinguem més remei que aferrar-nos a la seva visió d'Europa. Una Europa alemanya, és clar. La reforma que propugnen Berlín i París implicarà molts canvis als nostres models de producció i de benestar. I, amb la pressió de les agències de qualificació del deute pendents de qualsevol comentari, la transició al nou model s'està fent sense cap debat públic. ¡Que li ho diguin a François Hollande, el candidat socialista a substituir Sarkozy! Fa setmanes que intenta criticar discretament les decisions preses pel president francès, però des del govern l'acusen de traïdor. Mentre que les anàlisis de Standard&Poor's s'atreveixen a dir que les altes possibilitats d'Hollande de convertir-se en president suposen una incògnita sobre la capacitat real de França de mantenir la triple A del seu deute ¡Quin poc marge de maniobra! Vénen temps d'acceptar i callar. La pinça entre el deute i el nou model econòmic que tenen previst els governs de centredreta de tot Europa ens robarà el debat que mereixem sobre quin futur volem. Ja ha passat a Itàlia i Grècia. I a nosaltres, si el reclamem, ens diran demagogs.