L'opi del poble
El marxisme va sentenciar que “la religió és l'opi del poble”. El marxisme es va fixar molt concretament en una religió, el cristianisme, ja aleshores amb gairebé dos mil anys d'història i amb una ocupació aproximada de la tercera part del planeta, en els territoris més desenvolupats. El marxisme va descobrir que la clau de l'èxit del cristianisme era la utopia. Això sí, la utopia transcendent. I el marxisme, copiant-ne el mètode, va formular la seva pròpia utopia, si bé la va instal·lar en aquest món i li va donar la categoria de científica, al contrari de la utopia cristiana, que tenia a veure amb la fe.
Amb la renúncia al marxisme, el socialisme es va imposar i, alhora, va desnaturalitzar el marxisme per la via de renunciar, també, a la utopia. El socialisme, incapaç de formular utopies transcendents, com la del cristianisme, ni terrenals, com la del marxisme, es va conformar a apropiar-se la idea de futur. Encara recordem l'eslògan electoral del socialisme català: “El futur és nostre.” Si no hi havia capacitat per garantir utopies, era molt més senzill garantir futurs, i aquesta ha estat la tàctica de les esquerres durant les últimes dècades, parlant directament del futur o, indirectament, parlant del canvi (canviar el present pel futur, vaja).Raimon Obiols va patentar al seu moment la frase històrica “el futur és l'opi del poble”, i Pasqual Maragall va arribar a admetre que “els Jocs Olímpics són l'opi del poble”.
Sobretot des de 1992, l'esquerra catalana ha venut futur, però el mateix Maragall, immediatament després dels Jocs, va manifestar que havia arribat l'hora de “les olimpíades de l'austeritat” (Avui, 10/9/1992). Passar de la magnificència i el luxe anteriors als Jocs a l'austeritat immediatament posterior va ser una lliçó que el país no només va ometre, sinó que va contradir.
Ens hem passat vint anys autoenganyant-nos amb el discurs sobre el futur, sense prendre'ns ni tan sols la molèstia de formular utopies, i il·lusionant-nos en un temps futur compràvem a crèdit la felicitat del present. Però ara que –com sempre (oi, Dylan?) “els temps estan canviant”– les autoritats econòmiques i polítiques mundials ens pronostiquen un futur miserable, què farem?
Sense utopia i sense futur, les esquerres han quedat òrfenes de tàctica. El cristianisme, amb la utopia i el futur terrenals en crisi, té via lliure per al seu particular propòsit paradisíac. I les dretes s'espavilaran mentre duri la son de tanta gent narcotitzada durant tant de temps.
