Camí escocès: segona fase
El camí cap a la independència d'Escòcia viu ara la segona fase: la del control de la titularitat del procés. Dit en llenguatge planer: per veure si el referèndum per la independència d'Escòcia l'organitzen els escocesos o si l'organitzen els britànics. Sembla una paradoxa, però és així.
El cas escocès (que en prenguin nota els catalans) té tres fases quan es tracta de superar la devolution (en el cas català, seria la superació de l'autonomia). En la primera fase, calia un govern a Escòcia partidari de la independència i que governés amb majoria absoluta. Però, compte! Salmond va assolir el govern amb un programa integral per a Escòcia, no només amb l'únic punt de la independència. Els escocesos li van donar la majoria absoluta perquè van fer confiança en el seu programa de govern i en la seva manera de gestionar el govern; i no perquè Salmond s'entossudís monotemàticament en el referèndum. Al contrari del que ha passat sempre a Catalunya, on els partits independentistes no tenen programa de govern i només tenen l'obsessió per la independència. A l'Escòcia de Salmond, el referèndum per la independència és, simplement, un valor afegit del programa de govern.
La segona fase, la que es viu ara, és la del control del referèndum. És cert que els anglesos no són com els espanyols, i permetran a Escòcia el que no es permet a Catalunya. Però, també, compte! Els anglesos permetran el referèndum però intentaran controlar-ne la gestió i la titularitat. És a dir –ho estem veient–, intenten fixar-ne la data, fixar-ne la pregunta, fixar-ne la supervisió per part del secretari d'Estat per a Escòcia i, fins i tot, rendibilitzar-ne la propaganda davant el món. Tot, com una concessió estratègica, per evidenciar que uns són els que demanen (els escocesos) i els altres són els que manen (el britànics).
Després de l'estira-i-arronsa vindrà la tercera fase: la dels arguments. I en aquesta tercera fase els britànics ja no es guiaran per l'estratègia, sinó per la demagògia en matèria econòmica. El gran argument dels britànics tindrà a veure amb la idea que una Escòcia independent serà expulsada de la lliura i quedarà bocada a l'euro. I tenint en compte que el capital actual de les famílies i de les empreses escoceses es comptabilitza en lliures, i que els escocesos estan units sentimentalment a la lliura, l'argument pot decantar significativament la resposta cap al “no” a la independència. Més encara quan l'horitzó de l'euro és tan precari.
És per tot això que, com en el conte del món al revés, els unionistes britànics tenen pressa i els independentistes escocesos no en tenen.
