L'endemà del dissabte

El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.

La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.” Quan, poc després, Salmond va visitar Irlanda del Nord, Martin McGuiness –en representació del govern local– el va acollir amb els braços oberts, tot suggerint, amb ironia, que els acords de pau entre Escòcia i Anglaterra es podrien signar a Belfast.

Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès: “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses; Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros; i Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica. I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera. O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.”