L'endemà del dissabte

Fa un quart de segle, quan feia classes d'anglès en una fàbrica badalonina ja difunta, una estudiant meva em va explicar que en algunes platges del país uns senyors que portaven caps de brau al cap, les banyes incloses, passaven el dia repartint volants als turistes per animar-los a visitar un d'aquells escorxadors a l'aire lliure que, a partir de l'u de gener, han estat il·legals a Catalunya. “Quan els veig”, em va dir l'estudiant, “sento una vergonya terrible”. I no era només perquè ella pertanyia a la majoria que creiem que si les corrides són cultura, per la mateixa regla de tres les maniobres militars deuen ser una forma subliminar de ballet; no, més aviat sentia vergonya per la poca dignitat d'aquells homes brau, pel fet que, per molt ridícul que fos, insistien a actuar de cara a la galeria turística, només per aconseguir quatre xavos. Ella sentia vergonya, al cap i a la fi, de pertànyer a un país on aquesta mena de xarada culturalment mentidera havia esdevingut normal.

La mateixa vergonya que avui dia estan sentint molts ciutadans indis, a causa d'un fenomen en el fons força semblant i que acaba de posar-se de moda: els anomenats “safaris humans”, o sigui, visites turístiques a tribus suposadament exòtiques. Per satisfer la curiositat dels guiris de torn, els habitants de les illes Andaman, per exemple, són obligats per la força a ballar balls “típics” al bell mig de la carretera principal. A la província d'Orissa, es fan excursions per clissar membres de la tribu Bondas, descrita pel tour operator corresponent com a “salvatges i maleducats”, amb dones que “porten poca roba” i homes “de tendències homicides”. (En la realitat, les dones porten bastant més roba que les adolescents catalanes i els homes són perfectament pacífics).

En fi, vet aquí el que passa quan qualsevol cultura és promocionada segons les expectacions dels forasters en comptes dels desitjos dels autòctons. Però què he d'explicar, als lectors catalans? Ells saben perfectament bé com és ser presentats als visitants estrangers com quelcom que no són pas, amb l'agreujant que la seva cultura autèntica –pròpia, vaja– tot i ser tan variada i heterogènia, encara no ha deixat de ser un dels secrets més ben guardats del continent europeu.