Opinió

Els fils d'Ariadna

Mon oncle

Tal com raja, faig de traductor a éssers de bates blanques i blaves i verdes, que ens contemplen com
si estiguessin veient saures
a l'època del xip

El meu oncle avi (97 anys) dorm amb una placidesa induïda pels sedants. Assegut a la butaca de l'habitació de l'hospital on estem, constato un cop més que els seus constants ingressos hospitalaris m'han convertit en un traductor intèrpret, en una baula desolada que anella, d'una banda, l'idioma i el món rural pràcticament desapareguts del meu oncle avi i, de l'altra, aquest univers social català caracteritzat per una castellanització implacable i per una ignorància quasi perfecta de paraules i expressions que si ja no fossin mortes haurien pogut vivificar l'idioma.

Aquest últim ingrés ha significat un nou bany de realisme sociolingüístic i un afinament de les meves facultats com a pont entre mons. Hem tingut un rosari de converses amb metges i infermeres. Siguin catalanoparlants o no, la majoria dels treballadors sanitaris em miren amb estranyesa catedralícia cada cop que el meu oncle avi diu que “se li seguen les cames”, que “té decandiment tot lo dia”, que li agafen “tremolins”, que ell ja veu que “s'amagreix”, que només cal veure que té “les mans ben acanyades” i el “pensament esgarriat”, i que abans que res es morirà de “marriment”. Jo, tal com raja, faig de traductor a éssers de bates blanques i blaves i verdes, que ens contemplen com si estiguessin veient saures a l'època del xip. Avorrit de fer traduccions traïdores a un català neutre i de grau zero, o a un castellà a l'ús, de vegades, si l'ocasió s'ho permet, jugo una mica, perquè vegin que la tara pot ser genètica. I dic a aquests éssers de bates acolorides que el meu oncle avi diu que té els “ulls emmolsats”, o “entenebrats”, o que “els seus ulls ja no tenen lluc de nina”. Però avui m'he de declarar enfonsat. Per demanar que li alcessin el llit mecànic el meu oncle avi ha dit a l'auxiliar d'habitació: “Pitja, ben maca!” I ella, mirant-me amb una complicitat festiva, ha reaccionat amb aquella cantarella paternal tan característica de les auxiliars d'habitació: “¡Ramón, es usted un pícaro: namás me ve entrar por la puerta que ya me dice la palabra picha. ¡Ay, que mujeriego debía ser en sus años mozos!” No he trobat ànims ni paraules per desfer la confusió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.