Fi de l'hivern a Berlín
És majestuós, el parc Tiergarten, el més gran de Berlín, a l'hivern. L'arbrat i els matolls tenen aquell color de branques esmorteïdes, seques, que afegeixen grisor i misteri a aquesta ciutat imperial que, amb Londres, París i Sant Petersburg, intentà repartir-se les terres ignotes del planeta fa més de 150 anys. És en aquest magnífic i extens parc on s'aixeca una columna de 69 metres d'alçada que inicialment fou construïda per celebrar la victòria de Prússia contra Dinamarca l'any 1864.
Quan la columna s'inaugurà deu anys després, l'Alemanya de Bismarck havia fet dues guerres més, una contra l'imperi austríac, que havia estat el seu aliat contra Dinamarca, i l'altra contra la França de l'imperi de Napoleó III, que obrí el pas per a la unificació alemanya. Curiosament, aquesta columna és una de les peces ornamentals de Berlín que no fou destruïda en la Segona Guerra Mundial. En acabar la guerra, França proposà dinamitar el monument però britànics i nord-americans s'hi oposaren. Els francesos, això sí, s'emportaren els relleus que commemoraven la seva derrota el 1870.
És la columna de la Victòria coronada per una deessa daurada que observa la gran ciutat des de les cinc avingudes que surten dels seus peus. Malgrat que la primavera s'atansa, el Tiergarten està paralitzat i quiet. Només d'aquí a unes setmanes la verdor explotarà per tots costats.
He visitat moltes vegades Berlín. Abans de la construcció del Mur, en plena guerra freda, poc després de la caiguda de la paret aixecada per Khrusxov l'agost del 1961, i en més ocasions des de llavors. Recordo dos discursos famosos del president Kennedy quan deia que “nosaltres no construïm murs per evitar que la gent surti”, en un atac directe a la divisió de la ciutat que era el símbol més dramàtic de les confrontacions de la guerra freda.
És a Alemanya on es va crear una de les societats més cultes de l'Europa de finals del segle XIX i del començament del XX. La música, la literatura, la filosofia, l'art, la ciència, feien d'aquell jove país unificat una de les potències més esplendoroses de la civilització occidental. Mentre un passeja per les àmplies avingudes i parcs d'aquesta ciutat imperial, la reflexió mental és inevitable: com és possible que, des de l'epicentre de la gran cultura europea, els alemanys comencessin dues guerres ferotges, injustificades, que acabaren amb desenes de milions de soldats i civils morts?
Tot caminant dissabte passat per la ciutat recordava l'escriptora Hannah Arendt quan deia que “m'agradaria cridar per proclamar que res d'això és real, el que és real són les runes, el que és real és l'espant del passat, el que és real són els morts que heu oblidat”. Però tot seguit he d'apartar aquesta idea del cap. Els alemanys feren les barbaritats més inhumanes durant els tretze fatídics anys del nazisme. Però, com deia Jorge Semprún, “les mateixes experiències polítiques que fan que la història d'Alemanya sigui una història tràgica, també poden permetre-li situar-se a l'avantguarda d'una expansió democràtica i universalista de la idea d'Europa”. Semprún havia passat gairebé dos anys en un camp d'extermini, conegué en persona la capacitat destructiva del mal, però arribava també a la conclusió que Alemanya és el país que té experiència de dos totalitarismes i, per això, és qui ha de lluitar amb més convicció pel futur d'Europa.
Les ferides de la guerra encara es veuen en la decrèpita situació del Berlín oriental, que té un aspecte molt pitjor que el que hi havia durant la República Democràtica i es travessava el Checkpoint Charlie per passar unes hores a Berlín Est, que, curiosament, era la part més noble i més sumptuosa del gran Berlín històric.
He entrat una estona a l'única llibreria del món dedicada només a una sola ciutat. Hi ha uns deu mil llibres sobre Berlín, molts en anglès i també en altres llengües europees, perfectament ordenats per temes, èpoques i personatges de la història d'aquesta tumultuosa ciutat. Totes les guerres, tots els autors i tots els avenços en matèria de ciència i cultura.
D'Alemanya sortiren els grans moviments filosòfics de la Il·lustració, amb Kant i Hegel, o els polítics, amb Marx i Engels, o, com a final provisional, l'intent de la conquesta feixista del món. Rénan deia que no hi ha res al món millor que un alemany moral, però tampoc res més dolent que un alemany desmoralitzat. És la falta de maduresa dels alemanys el que ha portat sovint grans tragèdies al món. Frederic el Gran, asceta ombrívol i figura emblemàtica del puritanisme prussià, en privat tocava la flauta, componia versos i era un lliurepensador amic de Voltaire. Però, alhora, construïa un gran exèrcit i dominava la política europea des d'una posició de força.
Pensava aquestes coses mentre recorria els llocs més emblemàtics d'aquest Berlín unificat, pròsper en la part occidental, amb les institucions de l'Estat importades de Bonn després de la unificació. L'edifici de la cancelleria, a uns centenars de metres del Reichstag, és on l'actual cancellera Merkel dirigeix gairebé en solitari la política econòmica europea enmig de la greu crisi econòmica i financera que ens afecta a tots. Les mesures impulsades per Merkel poden ser encertades o equivocades. Aquest no és el problema. El que em sembla més inquietant és que són mesures adoptades per Alemanya gairebé en solitari arrossegant la figura del president Sarkozy, perdut i confós en una campanya electoral en la qual no sap si remuntarà l'adversitat de les enquestes que donen la victòria al socialista François Hollande.
Els alemanys que saben la història del seu passat són conscients que si des de Berlín s'aixeca la veu o es vol imposar criteris no compartits per la majoria d'europeus, el més probable és que ells en siguin els primers perjudicats, com també la resta de pobles i nacions d'Europa. En aquest Berlín es torna a jugar el futur de la pau en el continent.
