Relat breu

El 1939 els vencedors haurien pogut fer amb els catalans el mateix que aquells gràcies als quals havien guanyat la guerra feien amb els jueus. Objectiu per al qual haurien pogut comptar amb la complicitat de molts vençuts i fins d'unes quantes víctimes potencials. Però, enmig de la visceralitat de les gònades, alguna cabeza pensante va advertir que importava no matar la gallineta dels ous d'or. El 1945 va caldre fer alguna concessió culturalista, més que res portes enfora. Tot mantenint l'ofec interior. El 1975 es va fer veure que es girava full. Amb l'invent aigualidor aquell del café para todos. El 1981 va ser el de l'avinentesa propiciadora d'una armonización concebuda a tall de Gleichschaltung hispànica. Després va venir allò del Pujol, enano, habla castellano, seguit pel Pujol, guaperas, habla como quieras.

Enmig de tant estira-i-arronsa, però, allò que ha persistit, sota retòriques vàries, és la mateixa voluntat fagocitadora. Centrada sobretot en allò que més els cou (quin estigma en llur fracassat intent per bastir un Estat modern!) i de què tenen molt més vívida consciència ells que no pas els mateixos catalans: la llengua altra.

Hem assistit ara al darrer episodi d'aquesta brega: basten aquí tres famílies per fer xec a tot un sistema educatiu (mentre que al País Valencià no n'hi ha prou amb desenes de milers per accedir a l'ensenyament en la llengua pròpia). Famílies que porfidiejaran amb el suport tàcit de la Brunete armada i amb l'estentori de la mediàtica, a més del que obtinguin de les que s'afegeixin a l'acció colonial, per dinamitar el darrer reducte on encara l'espanyol no és la llengua majoritària.

És, aquest, un relat breu, forçosament esquemàtic, però no menys cert. Almenys per als qui, en la lluita contra la barbàrie, poden cansar-s'hi. Però que, de posar-hi el coll, no se'n cansen.