L'endemà del dissabte

Ahir mateix, la BBC2 va estrenar un documental sobre l'autor anglès William Golding que va demostrar fins a quin punt aquest guanyador dels premis Booker i Nobel vivia en la por perpètua de ser rebutjat per les editorials (i els crítics). Potser perquè la seva opera prima, El senyor de les mosques, va ser rebutjada per moltíssimes editorials fins que els de Faber la van acceptar, malgrat la crítica gens favorable d'una lectora professional de la casa (que va qualificar aquest clàssic del segle XX de “porqueria avorrida, sense sentit”). Pel que es veu, la por al rebuig el va convertir, amb el pas dels anys, en un home depressiu i mig alcoholitzat.

I això que Golding vivia en l'època daurada de la indústria editorial britànica –els anys cinquanta i seixanta–, quan els editors solien publicar força més escriptors novells que no pas ara. Aquest any, per exemple, un bon nombre d'editorials d'allà reduiran el nombre de títols publicats (Fourth Estate, per exemple, n'editarà 30 en comptes de la cinquantena habitual). I a Catalunya, per no anar més lluny, més d'una editorial ha hagut de suspendre la publicació de novel·les ja acceptades per a la nova temporada.

No és sorprenent, doncs, que hi hagi escriptors que, cansats de tants rebutjos, hagin aprofitat les noves alternatives digitals, com ara la nord-americana Amanda Hocking, que el 2010 va vendre més d'un milió d'exemplars autoeditats de les seves novel·les en format Kindle (fa poc va acceptar una oferta de dos milions de dòlars d'una editorial “de debò”). Més extraordinari encara ha estat l'èxit recent de l'autora londinenca E.L. James, que a final de 2011 va publicar una novel·la eròtica per a dones (Three Shades of Grey) amb una editorial virtual petitíssima d'Austràlia: se n'han venut 250.000 exemplars als EUA i l'autora ha acabat signant un contracte multimilionari amb la casa prestigiosa Vintage Books, Hollywood ja li va al darrere i la venda de corbates grises –un element important a la novel·la– s'ha disparat a l'Amèrica del Nord. En fi, tant de bo les editorials amb cara i ulls –les que tinc més presents, per cert, són les angloamericanes, sabent com sé que estan llegint això amb lupa– tinguessin una mica menys cara i els ulls més oberts del que ens han tingut acostumats, a segons quins autors, al llarg dels últims anys.