L'endemà del dissabte

El diari financer novaiorquès The Wall Street Journal ha guanyat 33 premis Pulitzer al llarg del seus 138 anys de vida i per tant, quan afirma com va afirmar el dia 25 del mes passat –tot parlant del dèficit fiscal de Catalunya– que “en cap altre lloc d'Europa o de l'Amèrica del Nord no hi ha transferències intraestatals d'aquesta magnitud” potser fins i tot els prohoms panxacontents del PPC s'haurien d'adonar que aquí la qüestió és irrebatible: els catalans paguem més impostos que qualsevol altra regió europea o nord-americana i punt; i que si no ens espavilem, acabarem tan fotuts com els pobres grecs per la raó senzilla que des de fa dècades el poder central espanyol ens ha estat fent un grec implacable.

Fa dues setmanes, per cert, en vaig passar una a la mateixa Grècia. Durant el llarg viatge amb cotxe cap a la costa sud, era impossible no notar els estralls de la catàstrofe econòmica patida per aquest país: tots i cadascun de les desenes de bars i restaurants que vam passar eren tan deserts que semblaven botigues de mobles; i hi havia tantíssims edificis, negocis i finques que estaven de lloguer, que feia la impressió que si els seus propietaris haguessin fet pinya haurien pogut llogar el Peloponès sencer al primer Adelson (o Bankia reflotat) de torn.

Per fi, vam arribar a la regió del Mani, aquell dit del mig de la costa del sud-oest que resulta que és el punt més meridional del continent europeu. Si Grècia és pobra, el Mani ho és més que una rata. Si un aconsegueix treure els ulls d'una costa que fa plorar de tan bellament intacta que és, veurà que el 95% dels cotxes són massa antics per tenir matrícules europees; que les botigues petites tenen molt poc estoc i en venen menys; que els habitants nadius –amablíssims, per cert– guanyen poc més que xavalla a través d'una miqueta d'agricultura i pesca i que tots porten una cara de resignació tan perenne com fatalista. Es tracta, de fet, d'una mena d'estasi total: un freeze-frame socioeconòmic, allà on s'acaba Europa. Quan alguns dels nostres polítics afirmen que fem rumb cap a Ítaca, tant de bo tinguin (molt) present que es tracta d'una metàfora per un objectiu objectivament desitjable, i que no aconseguir-ho significaria, segurament, condemnar-nos tots plegats a les condicions de vida actuals en un altre país del qual l'Ítaca real forma part.