Punt de no-retorn per al catalanisme
“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, deia Francesc Pujols. Ara, a 28 mesos de commemorar els 300 anys de la derrota contra les tropes de Felip V i enmig de l'enèsim pas de rosca d'un constant procés de recentralització, la qüestió potser no radica tant a desitjar que el catalanisme sobrevisqui una vegada més als seus enterradors, sinó a saber si serà capaç de sobreviure a la seva pròpia indecisió.
Des del punt de vista psicològic, estratègic i conceptual és sempre molt més fàcil defensar-se dels altres que no pas defensar-se d'un mateix. No cal, és clar, menystenir el poder dels enterradors del catalanisme: són nombrosos i, a més, es multipliquen al llarg d'un entramat transversal que abraça tant elits socials com classes populars, tant dretes com esquerres, tant individus espontanis com figurants patrocinats. I encara que l'agent contrari jugarà les seves cartes atàviques, en aquesta cruïlla històrica tot pot ser diferent: el catalanisme ara pot enfonsar-se per (de)mèrits propis i quedar sense múscul perquè s'haurà perdut una data clau en els tempos insubornables de la política. La realitat econòmica i una realitat política induïda han col·locat el catalanisme davant d'un punt de no-retorn, en què faci el que faci ja res no tornarà a ser igual. Després d'un Estatut raspat, després de constatar que la publicació de les balances fiscals no s'ha erigit en clau argumental d'una política que busqui el principi de justícia distributiva o després de verificar que la Generalitat pot fer fallida, el catalanisme està davant d'un dilema transcendental.
No s'hi juga només una estratègia conjuntural, s'hi juga tota una possibilitat de futur. Enfront de la manca d'inversions en infraestructures a Catalunya, enfront de l'incompliment per part del govern central d'una llei orgànica com és l'Estatut, enfront del sagnant dèficit fiscal, enfront del tractament colonial que el govern central dispensa a Catalunya negant-li capacitats d'autogestió com ara el port i l'aeroport de Barcelona..., enfront de tot això, les últimes mesures de Mas contra l'ofensiva recentralitzadora encomanen patetisme. Si no hi ha una política convincent i assertiva, a partir d'aquesta cruïlla el catalanisme ja podrà registrar-se merament com a associació culturalista en funcions de coorganització de les festes del barri.