Paradoxa grega

Al moment d'escriure aquesta columna encara no es pot dir què han triat els grecs entre l'espasa i la paret. El moment cabdal va ser ahir, dijous, quan el Parlament d'Atenes va haver de decidir si triava la submissió a la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional (la paret), o si s'estimava més la ruïna, l'abandó de la zona euro i el retorn al dracma (l'espasa).

Mentrestant, el diari alemany Bild Zeitung (el de més difusió d'Europa, que no coneix la crisi) continuava la seva sorollosa campanya contra “els ganduls grecs”, proporcionant arguments als nazis grecs, partidaris de la “solució final” amb els immigrants musulmans i els gais, però més tolerants amb els alemanys i altres europeus benestants.

El més versemblant és que els grecs no triessin ni la paret ni l'espasa, sinó la incerta solució d'un altre govern tecnocràtic, que miraria de nedar per les aigües de la crisi i guardar la bugada de l'euro. És possible que aquesta decisió no garanteixi la supervivència de Grècia, però almenys complaurà l'opinió pública, dividida a parts iguals entre els qui estan disposats a gairebé tot per mantenir-se a la zona euro i els qui no es volen sotmetre a les ordres dels banquers de Brussel·les i Berlín.

La incògnita més interessant de la paradoxa grega és si acabarà arrossegant o no els altres malalts econòmics d'Europa, com ara Espanya o Itàlia. Tot i que ja hi ha observadors que es freguen les mans amb la perspectiva del desastre europeu –sobretot a l'altra banda de l'Atlàntic– no és gaire probable que el contagi grec es produeixi. Ni Espanya ni encara menys Itàlia són Grècia, i el més segur és que els governs de Madrid i Roma se'n lliurin de l'ensurt a cop de retallades i a costa del patiment del 99% de la població. Certament, no és un destí envejable, però si més no, Bild Zeitung no ens podrà dir ganduls.