La magnitud de l'estratègia
Cada cop que sentim parlar de la possibilitat que Espanya intervingui Catalunya ens ve a la imaginació el conegut joc infantil del món al revés: ens volen intervenir econòmicament amb els nostres diners. Però si la qüestió econòmica respon a la lògica absurda del món al revés és perquè tenim mal resolta la qüestió política: Espanya és un àmbit de recaptació i, Catalunya, no. I el pas endavant inajornable, al principi del segle XXI, si continuem convençuts que som una nació, si tenim un mínim sentit d'estat (propi), és avançar cap a una Catalunya àmbit de recaptació. No hi ha cap altra estratègia possible.
Artur Mas està liderant “en solitari” (vegeu El Punt Avui d'ahir) l'estratègia de la hisenda pròpia per la via del pacte fiscal o la del dret a decidir, però la solitud no és bona companya per a aquest viatge. La magnitud de l'estratègia (gràcies, Monzó) demana la complicitat del país; és a dir, de tot el Parlament, a excepció del PPC, posat que presta obediència cega a Rajoy. I la missió de Mas de convèncer el país passa per una certa generositat: és imprescindible escenificar que la hisenda pròpia és una cosa de tots i que hi guanyem tots. Perquè, si en l'imaginari col·lectiu s'instal·la la idea que és només una cosa de Mas, en què només hi guanya CiU, es condemna la maniobra al fracàs.
La dicotomia actual es concreta en dues premisses: a) Mas retalla, i b) Mas distreu amb la hisenda pròpia. Aquest esquema s'ha de trencar i superar. Comencem per la segona: hi ha d'haver acord unitari (tots menys el PP), amb fotografia solemne de tots els líders, i la creació d'un organisme institucional plural que es dediqui a fer i impulsar el full de ruta de la hisenda pròpia i en difongui l'argumentari entre el poble de Catalunya. Perquè no es pugui parlar més de “distracció” individual, sinó de voluntat política comuna. Òbviament, l'oposició (tots menys el PP, una altra vegada) no farà costat a l'èpica de Mas a canvi de res, perquè el romanticisme està caducat. Caldrà que Mas, a canvi del compromís, revisi, freni, i fins i tot faci recular, algunes de les retallades aplicades o previstes, per guanyar-se'ls. Si no hi ha gest del govern, no hi haurà gest de l'oposició. I la maniobra fracassarà.
La pilota està en mans de Mas: prou retallades a canvi d'unitat per la hisenda pròpia. De fet, un escenari així seria la millor pedagogia per explicar que hisenda pròpia i retallades són conceptes inversament proporcionals.
