Tragèdia grega i taló d'Aquil·les
Després d'uns quants mesos de respir i de guanyar temps i malgrat un segon rescat de Grècia (per valor d'1 bilió d'euros), el malson ha tornat. El nou president de França, per no infondre sospites, en lloc de disfressar-se de novembre que és allò que es fa normalment en aquests casos, s'ha amagat darrere d'un cognom topònim (Hollande) que evoca una nacionalitat diferent. Cosa que l'ajuda a separar-se del tàndem a la Merkozy i a desmarcar-se d'una política exclusivament basada en l'austeritat amb oblit d'alguns ingredients d'estímul del creixement. El partit socialista francès ha d'oferir alguna cosa en aquesta línia abans de les eleccions legislatives per no rebre'n el càstig, com ha passat a totes les conteses electorals des que va irrompre devastadora una crisi que va fer la seva aparició com a tragèdia exclusivament grega, però que ha evolucionat en la direcció d'un taló d' Aquil·les que pot amenaçar l'euro en la versió en què l'havíem conegut i el mateix concepte d'Unió Europea i de lliure circulació.
Ara resulta, doncs, que, després de quatre anys de crisi, el camí en què s'havia d'albirar una recuperació ens ha conduït a unes perspectives encara pitjors. Pel 2012, fins i tot les economies més sòlides només podran aspirar a l'estancament causat pel crèdit i el deute. Com a primer responsable s'apunta el sistema financer. Des del 1999, a la zona euro, el deute de la banca es va doblar. En realitat, els deutes superen les xifres que es poden pagar. Però ja no som als temps de la Bíblia, quan cada 50 anys es feia cau i net i es perdonaven els deutes. Durant molt de temps, vàrem sentir a dir que era impensable que Grècia pogués sortir de la moneda única. I ara, en canvi, gairebé tothom coincideix que aquest final serà pràcticament inevitable i que només falten setmanes per al desenllaç. La discussió present és si una massiva fugida de dipòsits bancaris podria accelerar el procés de divorci. I d'aquí a considerar que la sortida sigui desitjable només hi va un pas. Romandre a l'euro significaria uns costos enormes de reformes estructurals, ajustament de preus i salaris a retallades pressupostàries. Però, en cas de sortida (èxode, es deu dir, oi?), Grècia necessitaria una medicació més forta (v.g. austeritat). A part que caldria vigilar que no es perdessin els efectes positius d'una moneda devaluada i evitar també una hiperinflació. De fet, encara no s'han valorat les possibles conseqüències d'un contagi als altres països perifèrics i meridionals. Hi ha igualment un perill per al sistema financer en cas de pànic dels dipositants. No solament pel que fa a la banca interna, sinó també a la banca estrangera que ha concedit crèdits a Grècia i, ara, es troba atrapada. En virtut de l'efecte dòmino estem assistint, doncs, a un canvi i relleu en la funció de tallafocs. És cert que Grècia només representa un 2% del PIB de la zona euro i que, per tant, és assequible a una sèrie de rescats. Però aquella noció que els PIGS i, particularment, la “S” de Spain es troben ara a la primera línia de foc s'ha anat imposant.
Des de la II Guerra Mundial, són 70 els països que han abandonat una unió monetària i a tots ells la decisió els ha causat problemes. Se sap com s'hi entra, però no està prevista la forma de marxar. El cas de Grècia és, nogensmenys, ben especial, perquè allò que es pretén és donar-se de baixa i mantenir-se, tanmateix, dintre de la Unió Europea. I tot això passa en un món cada vegada més globalitzat i més interrelacionat en el qual tothom té accés a molta informació i sovint la capacitat de moure's d'aquella manera que en podríem dir off-shore. Per exemple, qui ens podria haver dit durant la sagnant dictadura franquista que no donava moneda estrangera per viatjar, que aquest any podríem comprar, legalment i declarant-los, uns dòlars australians? Els qui estaven amatents a la situació sabien que el dòlar aussie millorava la seva paritat d'una manera imparable i podien comprar-ne al banc de la cantonada. Durant un any vam assistir a l'espectacular pujada d'una moneda que abans només coneixien els turistes o els compradors de minerals. Doncs bé, des del 2008 aquesta ha estat la moneda que més ha augmentat la seva cotització al món sencer. Tant és així que el Banc de la Reserva d'Austràlia ha començat a intervenir amb una rebaixa dels tipus d'interès que es situen ara al 3,75%.
Estem entrant, doncs, en terra ignota, però intuïtivament ja sembla que hi hagi algunes afirmacions que es poden formular. Amb independència de com i quan acabi el cas de Grècia, el cert és que ja es pot pronosticar que el col·lapse grec pot col·locar l'euro a 1.20 dòlars. El que s'ha de veure és si el Banc Central Europeu podrà assumir la recapitalització necessària tenint en compte que Espanya representa un 8,3% de l'eurozona. De diners n'hi ha també al Banc Europeu d'Inversions i al Mecanisme Europeu d'Estabilitat. Resultava, però, inquietant veure a la premsa, junts a la mateixa pàgina, el comissari Almunia tot avisant que els diners del BCE no són per ajudar els governs i, al costat, Obama demanant recursos per als països de la zona euro. Cosa que a ell com a candidat li convé amb vista a les eleccions. A Espanya, allò que li interessa és superar la prova dels venciments que li cauran al damunt el mes de juliol (22.500 milions). Ja se sap que si es remena amb molta força el contingut d'una cafetera, es pot originar un tsunami. Espanya passa, doncs, a ocupar el lloc més delicat pel que fa al sistema bancari. I una aventura tan esbojarrada com la de Bankia no ajuda precisament a inspirar confiança o a restablir la credibilitat de les entitats creditícies que mou amb la batuta la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Després de totes les aventures de Blesa (llavors president de Caja Madrid) en col·laboració amb el seu íntim amic i company com a inspector de tributs a Logronyo, José M. Aznar, resulta que la lideressa falsificava més comptabilitats que les dels auditors de l'exterminada Arthur Andersen. Francament, no és fent-se trampes al solitari que sortiran del pou.
