Per què no ens intervenen del tot?

A l'hora d'escriure aquestes ratlles la cimera europea ja ha començat i encara no s'han filtrat informacions sobre els debats o sobre la durada de les sessions. Mario Monti ja ha proposat d'allargar la trobada diumenge si això serveix per facilitar els acords. És, doncs, previsible que hi hagi converses de passadís i una recerca de posicions comunes o almenys acceptables que puguin tirar endavant malgrat la diabòlica norma de la unanimitat. Aznar ja va descobrir tot el potencial d'unes regles de joc que fan possible l'antipàtic xantatge dels països que estan disposats a bloquejar qualsevol iniciativa a canvi d'un preu i uns beneficis que escombren, amb un egoisme lamentable, pro domo sua. L'Espanya del “va bien” ho va posar en pràctica al peu de la lletra quan l'intrèpid president del govern va optar per fer el milhomes i literalment fumar-se un cigar, mentre tots els assistents maldaven per aprovar l'ampliació de la Comunitat i Espanya bloquejava aquest gran pas endavant si no li garantien que la nova solidaritat no li restaria ni un cèntim dels fons que ella ja rebia i que volia conservar amb ungles i dents. Per a un polític de vol tan ras devia ser molt gratificant de bloquejar ell tot sol un procés tan important com el de l'expansió de la UE cap a l'Est. I, a més a més, amb aquest gest grandiloqüent s'intentava consagrar un Pla Marshall a perpetuïtat, com si la generosa almoina dels països més productius, treballadors, generosos i estalviadors hagués de ser una transfusió de caràcter permanent.

El procediment de negociar de cimera en cimera té molts inconvenients i és força discutible atès que, per raons constitucionals, moltes decisions no són aplicables o bé s'han d'aprovar per referèndum. Però quan veus que a la sala hi són la cancellera Merkel i el ministre d'Hisenda Schäuble (en la seva cadira de rodes com a víctima d'un atemptat) t'adones que la cosa pot ser seriosa i pot servir per obtenir resultats. Tinguem en compte que el que hi ha en joc és el futur de l'euro i, sobretot, que el factor desencadenant és el gran forat de la banca espanyola. I ràpidament ens adonarem que a una trobada d'aquesta naturalesa, no s'hi pot anar amb actituds de perdonavides ni a posar els peus damunt la taula, ni a fumar-se un cigar. Menys encara si hi ha veus que amenacen amb l'argument que, si als bancs espanyols no se'ls rescata al preu que sigui, els perjudicats seran els bancs estrangers que han concedit crèdits als espanyols i que els danys serien especialment greus als països donants. La gran pregunta és si a la cimera s'adoptaran mesures d'urgència i a curt termini o bé gesticularan amb projectes per més endavant. En tot cas, la qüestió plantejada és si Brussel·les s'ha de fer càrrec d'un superministeri de finances únic i d'una sola autoritat supervisora de la banca. Els defensors de les mesures immediates són els membres de l'aliança francoitaliana amb el suport de la Comissió i del Fons Monetari Internacional. Monti recomana que els fons de rescat puguin anar als països de conducta virtuosa. Merkel, en canvi, no vol permetre que els diners puguin anar destinats a bancs o països que no estan subjectes a cap control. L'ajut als bancs en dificultats o a uns mercats de bons que naufraguen seria un error, el de mutualitzar el deute de 17 països amb diversos graus de tendència a ser malgastadors. El més urgent seria controlar els pressupostos dels països respectius. Però quan hi ha un pànic, la cosa no té remei. Segons Peter Spiegel, Itàlia és el país crucial i més important de la crisi. És cert que no té els problemes dels bancs espanyols, de l'economia grega o dels dèficits d'Irlanda. Però a l'estiu de l'any passat van arribar al caire del precipici sota l'imprevisible lideratge de Berlusconi, tan amic professional d'Aznar, Agag i el pròfug Briatore, repatriat gràcies a una amnistia. Quadra, doncs, un mes per evitar que aquest estiu tornin a produir-se els mateixos problemes. I per això ha declarat que aquesta trobada no serà d'acords ja precuinats i de bons gestos de cortesia. Més aviat la confrontació d'Alemanya i el seus aliats contra Espanya, Itàlia i França. La Merkel, que ja pensa en la història, té el nostre destí a les seves mans. Pot triar de deixar caure l'euro o de salvadora del concepte d'Europa. Ha arribat l'hora d'optar entre més integració que permeti mantenir la unió monetària a base d'una unió fiscal més estreta o de deixar-ho córrer tot plegat. Tanmateix, sembla que la cimera farà curt en relació amb les expectatives.

En opinió de MartIn Wolf, no serà fàcil de trobar una fórmula políticament acceptable que es pugui conciliar amb una economia que funcioni. Al nou govern de Grècia l'han saludat tot dient (els anteriors ministres) que només podran pagar les nòmines fins al final de juliol. A la cancellera Merkel l'acusen d'imposar l'austeritat i de no preocupar-se d'estimular el creixement. A Espanya, mentrestant, han decidit d'optar pel “circenses”, però sense “panem”. La selecció espanyola de futbol fa de distracció contra els augments de tarifes d'electricitat, aigua i d'altres serveis ineludibles que amb cada puja resten poder adquisitiu a les classes obrera i mitjana. Simon Kuper, que abans escrivia de futbol, ara explica que un país que només és líder en atur i que té uns bons de deute públic de nivell escombraries necessita dosis d'ànim per enfrontar-se a una crisi greu i profunda. Una crisi que aplica retallades als treballadors però que signa contractes lleonins i draconians a favor d'empreses concessionàries, monopolistes o de serveis públics privatitzats. Sense que el Parlament no rectifiqui aquest desigual i perniciós sistema. Començant pels peatges amortits, els pagaments a l'ombra i una total falta de transparència. Per tant, jo m'inclino per la possibilitat que no solament s'intervinguin els bancs, sinó tot l'Estat espanyol. Que a la UE sempre serem més ben tractats pel que fa a l'espoli fiscal i al respecte per la nostra llengua i la nostra identitat. Amén!