I ara ens toquen el comerç
L'any 2005 vaig publicar un llibre amb el títol Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de La Caixa. Hi deia que em sentia orgullós de donar suport a una causa justa: la del petit comerç, que és part del nucli essencial d'un model de societat, de civilització, de cohesió i de teixit urbà. I és que crec sincerament en la bondat d'aquest sistema que alguns llepafils altius menystenen, mentre d'altres elitistes pronuncien la paraula botiguer amb un rictus de menyspreu. Sempre he nedat contra corrent i a favor del senyor Esteve de l'auca de Rusiñol. En la meva etapa de primer conseller de la Generalitat recuperada, com després de renunciar al càrrec, sempre he pres partit de manera constant a favor del feble en un combat desigual que té per objecte la implantació de la llei de la selva, és a dir, la del més fort. És ben sabut que, segons l'aforisme summum ius, summa iniuria, l'aparent tracte idèntic entre desiguals i poderosos no és justícia, sinó la suprema iniquitat. La meva actitud no respon, però, a una reacció sentimental, sinó al ple convenciment que els “meus” tenen més raó que un sant i que seria absolutament idiota i suïcida que una societat que necessita el petit comerç es mostrés indiferent als intents d'eliminar-lo per la via d'un holocaust planificat i que sembla tenir el vistiplau dels poders públics.
En aquell debat els adversaris del comerç de proximitat eren els afiliats a la patronal ANGED, que agrupa les grans empreses de distribució, un lobby que es prodiga amb la seva enorme capacitat de seducció, persuasió i coacció per aconseguir els seus propòsits, si cal amb gratificacions als grups de pressió que mouen els partits polítics, i que normalment són capaços d'assolir la defensa acarnissada dels seus interessos, que no coincideixen precisament amb l'interès general. Personalment em va tocar patir els atacs d'aquestes empreses gegantines quan vaig signar i promoure la llei de vendes especials (popularment anomenada “llei de rebaixes”), que, de fet, instaurava a casa nostra l'ordenació ja vigent a França, sense cap problema. I curiosament, els principals detractors de la llei catalana van ser les filials d'empreses franceses com ara Carrefour, Alcampo, Pryca, etc., que propugnaven aquí unes regles de joc contra les quals no gosaven protestar al país d'origen, on tothom estava d'acord que les normes que pretenien implantar entre nosaltres eren pernicioses. Són naturalment pràctiques colonialistes de doble standard, però van posar en evidència que s'havien acabat la bona fe, la ingenuïtat i la creença que els poders fàctics permetrien el compliment d'uns compromisos electorals basats en principis saludables que calia protegir contra els arguments “de pes” destinats a capgirar els programes, les doctrines i les declaracions solemnes.
Tot això ve al cas, perquè, amb l'excusa impresentable de la crisi, s'ha desencadenat una virulenta campanya d'involució contra el model autonòmic de l'Estat i de frenètica recentralització anticonstitucional i ferotgement jacobina. Els lectors ja saben que, en cas de conflicte competencial, el recurs de l'administració central preval per damunt del de la Generalitat, que queda automàticament paralitzat i sense estar en vigor. Doncs bé, ara, a tort i a dret, les competències exclusives (que vol dir excloents) de les autonomies han deixat de ser-ho i no per convertir-se en cooperatives o compartides, sinó perquè la que, a Madrid (i al BOE), anomenen “administració superior” pot fer exactament el que li doni la gana sense respectar la llei i l'Estatut. En realitat, a causa dels traspassos, el govern central hauria d'haver desaparegut en els terrenys que ja no són seus i hauria de ser sancionat en cas d'invasió de competències. Tanmateix, la crisi econòmica causada pel govern central els brinda l'oportunitat d'or de saltar-se les normes en lloc d'aplicar les retallades de l'espectacular malbaratament de recursos d'uns funcionaris madrilenys de nombre exorbitant i d'uns endeutaments com el de l'Ajuntament de Madrid, que és de 7.000 milions d'euros, cosa que no impedeix que mantingui la candidatura a l'olimpíada. En els anys d'estirar més el braç que la màniga, l'any 1992, ja vàrem fer al mateix temps els Jocs, l'Expo de Sevilla i la capitalitat cultural de Madrid, que, naturalment, va tenir menys diners de dotació a Madrid i Sevilla que no pas a Barcelona.
És, doncs, en aquesta línia de no preguntar-se “¿qué tendrá que ver la velocidad con el tocino?” que s'ha aplicat ara el principi que Nostre Senyor Jesucrist va néixer en un pessebre que allà on menys t'ho penses, salta la llebre. I concretament amb vagues i imprecises referències a la crisi, s'ha optat per modificar radicalment una llei de jurisdicció autonòmica que vulnera la normativa autonòmica contra l'opinió de la majoria i a favor dels poderosos que sempre imposa la seva santa voluntat. Amb una sèrie de sofismes es canten les excel·lències de l'abús dels grans establiments. Tot seguint la línia thatcheriana d'Esperanza Aguirre i sense que s'hagi obtingut cap resultat positiu, ja es va decretar la llibertat absoluta d'horaris comercials i d'obertura en dies festius. Són coses que, en plenitud de la sanguinària dictadura franquista, podia decidir un trist governador civil i ara, en canvi, tot un Parlament de Catalunya que legisla en virtut de les atribucions que té conferides pot veure com uns quants jutges reunits poden anul·lar i fer burla de la voluntat popular expressada perfectament d'acord amb la capacitat legislativa que li correspon sense sotmetre's als capricis d'uns togats que no fan precisament gala d'una contribució a la convivència pacífica ni a la condemna dels grans delinqüents econòmics d'orígens polítics que són del domini públic. Però el tonto no es trepitja mai la fava i he tingut accés a l'esborrany del decret llei ja precuinat i, francament, sembla escrit per la patronal ANGED. Ens pensàvem que a Madrid ningú podia ser tractat pitjor que un català, però ens havíem equivocat. Encara es pot trobar una categoria en pitjors condicions. Efectivament, un petit comerciant català.
