Un crim que no prescriu

L'evidència que László Csatary, un reconegut criminal nazi, encara és viu i està establert en un barri residencial de Budapest torna a l'actualitat el debatut tema de fins quan s'ha de perseguir i portar als tribunals ancians partícips de la barbàrie, quan la decrepitud biològica ha fet la seva feina. La senectut esgrogueeix les fotografies i fins pot desvetllar compassió d'uns miserables diables que han perdut el fibló del verí. Però la realitat és tossuda i és impossible oblidar les imatges del que fou i a què ha portat l'Holocaust. El crim no prescriu i denunciar el criminal és un exercici necessari per construir un futur en harmonia.

El Centre Simon Wiesenthal fa un excel·lent tasca en la investigació, denúncia i persecució dels criminals nazis que, després de la derrota del totalitarisme hitlerià, amagaren la identitat entre la complicitat o la ignorància d'un món prou gran per aixoplugar-los. Anys de feina han portat a la descoberta d'unes tres mil persones amb antecedents criminals, i el 2005, conscients que el temps s'acabava, llançaren la campanya Operation Last Chance (operació Darrera Oportunitat), basada en el fet que l'edat dels criminals nazis encara no localitzats feia que poguessin acabar els seus dies amb la impunitat dels seus actes. Emergiren 137 casos de presumptes culpables, però la manca de testimonis directes privà de tancar la majoria dels expedients.

El cas de John Demjanjuk, el Carnisser de Sobibor, denunciat, jutjat i condemnat (maig 2011) tot i els seus 91 anys, enfortí la campanya a favor del treball de la Wiesenthal, que emprengué, el gener d'enguany, l'Operation Last Chance II, conscients que dels assassins fets fonedissos el 1945 n'hi ha uns quatre mil que mai no han estat localitzats, dels quals, preveient el cicle natural de la vida, encara n'hi deu haver uns vuitanta de vius. És la darrera oportunitat d'evidenciar els protagonistes de la barbàrie.

László Csatary és el culpable directe d'haver enviat 15.700 jueus hongaresos als forns d'Auschwitz, a més d'altres activitats criminals, i, desaparegut al final de la guerra, fou condemnat a mort en absència, en un judici del 1948. Anys d'investigació el descobriren, el 1995, al Canadà, on vivia amb una identitat falsa des que es féu escàpol, però novament desaparegué abans de ser detingut. Ara se l'ha localitzat, amb 97 anys, vivint a Budapest, amb una salut de ferro. El que fou cap de policia del gueto de Kosice, reconegut torturador i darrer responsable de l'enviament de jueus del gueto a les cambres de gas, ha de tancar el cercle d'una vida marcada per la vocació assassina. La història necessita el manteniment de l'exemple com a forma de purificació d'una crònica massa sanguinària.

Efraim Zuroff, actual director del Centre Wiesenthal, ha dit que “el temps passat no disminueix la culpabilitat i la vellesa no ha de constituir cap protecció per als autors de l'Holocaust”. Tots aquells que feren del sadisme una forma de vida han de respondre d'una actuació que conduí Europa a l'etapa més fosca de la seva història, amb milions de morts que reclamen justícia. És veritat que molts assassins foren protegits pels mateixos governs aliats i que fins i tot hi ha hagut membres de l'administració federal de l'Alemanya recuperada que tenen un passat difícil de resistir la prova del cotó, però creure en la humanitat exigeix l'exemple del rebuig al nazisme. No ha d'haver-hi dubte: l'edat no eximeix de la culpa i la barbàrie totalitària no prescriu. Csatary ha de respondre dels seus crims.