Transparència, euro i rescat

Acostumat com estic a fer referència a temes econòmics publicats al Financial Times, aquesta vegada pensava que, amb vista a les vacances, podria triar la pàgina de vins de Jancis Robinson, dedicada la setmana passada als vins catalans de l'Empordà-Costa Brava. Però el meu propòsit es va frustrar per la gran quantitat d'esdeveniments que s'estan produint i la miscel·lània de preguntes que es formulen els ciutadans indignats i víctimes d'unes retallades i reformes que deixen, en canvi, intactes les fortunes i el poder adquisitiu dels qui són els principals culpables i els màxims beneficiaris d'una crisi que ha fet trontollar l'estat del benestar que tan laboriosament i amb tant d'esforç i sacrifici havíem estat capaços d'assolir entre tots. Deixarem, doncs, que el blanc Espelt i el negre Roig Parals esperin una ocasió més propícia i passarem a les preguntes. Per exemple, com és que l'arquebisbe Pujol de la Tarragonina ha demanat per als ciutadans catalans més transparència dels enriquiments obscens, més justícia en el repartiment de les privacions i un sistema equitatiu de finançament que no sigui l'asfíxia premeditada de l'economia catalana mitjançant el mecanisme permanent de l'espoli fiscal i l'atonia inversora sistemàtica i consistent a maltractar Catalunya?

A part de l'Església, que sembla que vulgui recuperar el fil de la pastoral Les arrels cristianes de Catalunya, són cada vegada més nombrosos els contribuents que demanen i reclamen explicacions a les quals el poder judicial presidit per Dívar i el conjunt de l'establishment no donen respostes. Sabem, en efecte, que el tren de vida dels directius de Telefónica és fastuós, des que el president Villalonga el va implantar. Tant que, entre això i la forta caiguda dels beneficis, aquesta empresa joia de l'àvia que ara necessita vendre filials (com aquelles on té col·locats els polítics amics a qui possiblement deu favors), s'ha sentit obligada a fer el petit gest de rebaixar un 30% les colossals retribucions dels seus directius. I, naturalment, la gent que a l'aeroport escridassen el Sr. Urdangarin, és normal que vulguin saber si al duc en qüestió també li han reduït un 30% totes les prebendes. Total, 1,5 M€ de sou i un suplement del mateix import per la mansió del “passi, passi que veurà el piset” donen molt de marge per a les aparents renúncies. Per cert, ja s'ha demostrat que es pot cobrar de l'antiga Caixa de Pensions i viure a Washington D.C. i ara potser podríem aclarir a què es dedica el seu marit, que recordarem que amb gran desprestigi per a l'escola de l'Església ESADE, li va concedir un títol i un diploma sense anar ni un dia a classe.

L'opinió pública també es formula justificadament preguntes relatives al grup de mitjans de comunicació al qual pertany J.M. Aznar en la seva condició de membre de consell d'administració. Els fets són coneguts, Murdoch ha hagut de tancar el seu principal diari i set directius del grup han ingressat a la presó per espionatge i tota mena d'atemptats contra la llibertat de premsa. Semblaria, doncs, lògic que se'ns informés si Aznar segueix al consell d'aquest vesper i quant cobra i, en cas afirmatiu, si va cobrar una indemnització si és que ha dimitit, cosa que no consta i sobre la qual es guarda silenci. Dels negocis del gendre Agag encara es recorda el vedat de caça que estava posant en marxa amb el fill de Gaddafi. I més recentment l'operació de compra del club de futbol Queen's Park Rangers que, evidentment, en una sola temporada, va pujar a primera divisió. El grup que controla la Fórmula I és, amb els amics del nazi Mosley i del simpatitzant Ecclestone, el mateix del club de futbol. Curiosament, és ben revelador que l'últim banquer que ha concedit un crèdit a Ecclestone hagi estat condemnat per un tribunal de Baviera.

En relació amb Rato, caldria esbrinar si és normal i compatible que el màxim directiu d'una entitat financera cobri per la prestació de serveis a una competidora. Per exemple, Caja Madrid, La Caixa i Lazard, on hi va anar acompanyat del seu soci i amic predilecte, J.M. Castellano. Es van superposar retribucions de les diferents caixes i bancs? Es van percebre primes de sortida encara que fos per decisió pròpia? De quines xifres, bons i assegurances d'assistència jurídica gratuïta estem parlant. O ens ho diuen o haurem de pensar que no n'hi ha un pam de net. Sobretot, quan es tira amb pólvora del rei i en plena reforma laboral més de 500 empleats de la Bankia nacionalitzada són acomiadats amb 45 dies per any treballat i no com el comú dels mortals. Que ja se sap que tots som creats iguals però alguns, com ara, per exemple, els madrilenys, són més iguals que els altres. Vegin, si no, com amb 7.000 M€ de deute municipal presenten candidatura per a les Olimpíades, cosa que Roma declina, perquè no ho pot pagar.

Mentrestant en aquest país que no justifica cap mena d'optimisme encara que hom tingui tendència a veure el got mig ple i no mig buit, les coses segueixen a la deriva. Uns elogis a Espanya de Christine Lagarde com a executiva del Fons Monetari Internacional i un aprovat de l'agència de rating Standard & Poor's és tot el que sembla que s'ha guanyat amb les reformes. I és que allò que passa és com el que van preguntar al Congrés dels EUA a J.P. Morgan el 1912 en termes de si el més important per al crèdit comercial era el diner o les propietats. La resposta va ser que el crèdit es basava en el caràcter (que també vol dir conducta i reputació). Jo mai no deixaria diners a una persona en qui no confiés. És cert, però, que ara la borsa i molts mercats ja no funcionen sobre la base de la confiança. Tanmateix, la credibilitat i la confiança encara compten per als governs i els estats. I l'Espanya d'avui no les inspira. És per això que una primera intervenció de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, semblava l'anunci d'una solució i, al capdavall, la reunió del BCE de dijous passat es va limitar a una declaració de compromís amb la moneda única. Una mica com si s'hagués dit “l'euro, com el sexe, és aquí per quedar-s'hi i durar”. Aquesta vegada, però, els mercats han fet més cas del Bundesbank, el banc central alemany que viu en la memòria i en la Constitució i la llei el record de la hiperinflació de la República de Weimar que va conduir al nazisme i no vol que el BCE sigui el prestador d'última instància. L'euro ha caigut fins a 1,2255 i Rajoy segueix dient que no hi hauria rescat, sinó línia de crèdit. I Frankfurt, que si vols ajut, l'has de demanar i reconèixer que el necessites. Ai, els deliris!