Risc d'Espanya i de l'euro

El cap de govern Rajoy no estava gens acostumat a sortir a primera plana en la premsa internacional. Ara, però, hi ocupa un lloc molt destacat de protagonisme, i no pas en termes elogiosos. Primer, va ser la portada que el diari francès Libération va dedicar a Espanya amb el títol de “Perdidos”. Després, va ser la coberta de The Economist amb el dibuix d'un toro capcot com a símbol d'un país afeblit i superat pels esdeveniments. Del nom “Spain” n'ha caigut la inicial “S” i queda només la resta de la paraula “pain”, que vol dir dolor. A continuació, la prestigiosa columna Lex del F.T. fa referència, sense traducció, al “Viva la vida loca” i esmenta una colossal ressaca que ha estat la causa que la banca, els reguladors i els governs hagin perdut la confiança dels inversors. Tenim, doncs, mala peça al teler, perquè fan falta 100.000 milions d'euros de rescat per a la banca i 27.000 milions d'euros de venciment al mes d'octubre. I tot plegat pendent de la condicionalitat alemanya.

Ha arribat, per tant, l'hora de la veritat en un país que té ara el mateix tipus de debat que hi havia a Irlanda fa dos anys. Prima de risc, cost de l'endeutament a nivells rècord d'ençà de l'era de l'euro, no ser amo dels propis destins i apostes no solament sobre Itàlia i Espanya, sinó també sobre la supervivència de l'euro. Mentrestant, alguns sectors extremistes del PP-FAES diuen que Rajoy és l'home equivocat, al lloc equivocat en el moment equivocat. Aquests atacs els fan pro domo sua, però hi ha altres veus interessades que també són crítiques: “És un home silenciós, però, sobretot, sord pel que fa a l'emergència espanyola.” A més a més, fa l'efecte que quan parla no sigui conscient que als altres països l'escolten. És el que opina David Gardners, col·laborador del F.T.

El seu col·lega Philip Stephans avisa que podríem estar assistint a l'última oportunitat de rescatar l'euro en un dilema entre austeritat fiscal i creixement o entre retallades i llocs de treball més inclusió social. Seria una bogeria triar el camí que condueix a la desintegració de la moneda única. I no convé de cap de les maneres que s'evapori el consens polític. La cancellera Merkel considera que no es poden superar els problemes dels països a còpia de préstecs. Afirma també que per part d'Alemanya no hi ha cap complot per a controlar la zona euro. El que sí que convindria és que Alemanya liderés el creixement del conjunt. Altrament, quant de temps aguantarien els votants espanyols, italians, irlandesos, portuguesos el sacrifici fiscal que se'ls demana? El juny del 2012, Espanya, segons explicava Víctor Mallet en la seva condició de corresponsal a Madrid de la premsa de color salmó, era com un actor amb el pànic escènic i situat al centre de l'escenari. El panorama era de rescat dels països petits com ara, per exemple, Grècia, Irlanda i Portugal. Zapatero, primer, i Rajoy, a continuació, pensaven que se'n podrien sortir. Al final del seu mandat, el govern socialista va jugar la carta d'unes despeses públiques de perfil Keynesià, però tant Espanya com Itàlia, amb les seves dificultats plantejaven la possibilitat d'una fractura de l'euro. Rajoy, amb una actitud d'inseguretat, va intentar convèncer els ciutadans que el país no estava al caire del precipici ni a tocar de l'apocalipsi. Tot el prestigi acumulat en temps de bonança es va dissipar ràpidament i, a més del deute públic, van aparèixer problemes de deute extern del sector privat. I amb els problemes a les entitats financeres, especialment il·lustrades amb el cas de Bankia.

En aquell moment es van succeir una sèrie de cimeres i reunions protagonitzades per Monti, Hollande i, sobretot, Merkel. Si un país gran de la zona euro no aconsegueix finançar-se, probablement s'hauria de plantejar la sortida de la moneda única. A part que no seria fàcil de rescatar dos països grans alhora, posem per cas Itàlia i Espanya. I que Alemanya estaria disposada a ajudar, però sempre sota la seva condicionalitat i el seu control. No endebades és el país que resultaria més perjudicat en cas de col·lapse. Quan es publiqui aquest comentari farà cinc anys de l'esclat del “credit crunch”. James Mackintoh indica que la crisi reprodueix tots els pànics que s'han viscut; per exemple, el del 1847, el del Banc d'Hamburg del 1857 o el del Banc Overend Gurney del 1866.

Actualment, però, al BCE s'ha fet palès que Alemanya ha quedat aïllada contra la resta de membres del consell de govern i s'oposa a crear diner públic per por de la inflació. A final de segle hi hagué una polèmica entre els partidaris de l'or i els populistes favorables al finançament menys restrictiu. De fet, va ser un cas de monetaristes versus keynesians. L'or s'extreu d'una mina africana, es fon i es torna a col·locar sota terra sense que tingui cap altra finalitat que servir de reserva. Serveix només per fer inversions especulatives que no donen cap rendiment. Durant vint anys els gestors de les reserves van ser venedors i des del 2010, compradors. El 2011 van adquirir 456 tones d'un metall preciós que no té cap valor intrínsec, al revés que la plata, el ferro, el plom, el zinc o el platí. John Plender ho explica molt bé en un article titulat “L'or, la bombolla que fa 600 anys que dura sense fer cap fallida”. Opina que el temor d'un caos monetari és inevitable i que el deute públic i privat segurament no es podrà pagar del tot i que la reducció del valor de les inversions dels creditors es podrà dur a terme, en part, en forma de fallida formal, i en part, via inflació. En tot cas, Alemanya està en una situació delicada. És el més gran creditor de la zona euro i, per això, té les de perdre. Vol dir que per no patir una sortida de l'euro, les perspectives són de posar en marxa la màquina d'imprimir bitllets.

Un pal·liatiu dels problemes de la crisi seria, segons Martin Feldstein, catedràtic de Harvard i expresident del Consell d'Assessors Econòmics, una caiguda ràpida del tipus de canvi de l'euro, susceptible de salvar Espanya. Ara ja no és tabú parlar de la possible factura de la moneda única. Com volem no parlar-ne si el tipus d'interès del deute públic espanyol ja passa del 7%? Les últimes cimeres de la zona euro s'han limitat a adoptar acords de poca substància. L'euro ha baixat en l'últim any un 15% en relació amb el dòlar. Només amb un 15% més s'establirà la paritat amb el dòlar i encara quedaria un 20% per sobre del mínim històric dels 84 cèntims. Amb aquesta cotització es podria reduir o eliminar el dèficit per compte corrent. Per tant, un valor més baix seria necessari per garantir la supervivència de la moneda única. Una actuació del BCE podria accelerar el declivi de l'euro. Segurament, el fet d'imposar una moneda única a un conjunt heterogeni és un error. Però, tal com han evolucionat les coses, val la pena intentar un rellançament de l'euro.