Alemanya reflexiona sobre l'euro

Ara fa uns quants dies que la fina comentarista Gillian Tett feia una recomanació als financers en termes de barquejar (no et fiïs mai de la calma, que és mare del temporal) i deia que hi ha cinc motius per a no allunyar-se del despatx aquest estiu. Primer, perquè un baix nivell d'activitat pot ser causa d'allò que els mercats en diuen la maledicció de l'estiu. I, segon, perquè és fàcil de reproduir l'escenari de 1998 amb la crisi de Rússia i els problemes de la implosió de la Long Term Capital Management, que va conduir després al col·lapse de Lehman Brothers. Quins són, doncs, els problemes? Els motius de preocupació són diversos. D'entrada, la zona euro, que segons va dir Larry Summers (l'exsecretari del Tresor dels EUA) en la tradicional trobada d'Aspen s'ha abordat amb mesures que només serveixen per guanyar temps, mentre el cost de finançament d'Itàlia i Espanya són insosteniblement elevats, i per tant inviables.

El deute en plena campanya electoral americana, l'alentiment de la inversió xinesa, l'escàndol del Libor (consistent en una figura delictiva que es coneix com a maquinació per a alterar el preu de les coses i, en aquest cas, ni més ni menys que el preu del diner a l'interbancari) són també causes d'inquietud. Per acabar-ho d'arrodonir, hi ha la nosa que les olimpíades han fet a la City de Londres i el risc de l'Orient Mitjà. Massa coses per a despatxar-les amb un mòbil des de la platja.

Mentrestant, el fet més remarcable és que ja no és tabú parlar de sortides o exclusions de determinats països de la moneda única. Europa és molt forta, però les incerteses sobre l'euro la perjudiquen. El que fa falta és un projecte a mitjà termini que ajudi a recuperar la confiança i que injecti liquiditat per impulsar l'activitat econòmica.

De fet, l'euro té molta feina a fer i ha de pujar molt amunt i ha de vetllar pel risc de convertibilitat davant els rumors que la moneda es pugui desintegrar en monedes més petites. Mario Draghi, president del BCE, no vol ser qui presideixi el final de l'euro tal com l'havíem conegut. Especialment en un moment en què Ernest Preeg avisa dels plantejaments de Sinn i Sell, que és l'opció de poder decidir si els països volen quedar-se a dintre o a fora de l'euro.

Aquest esquema podria causar, però, una fallida del deute exterior. La combinació entre la devaluació de la moneda restaurada i la fallida del deute podria ser fatal. El BCE pensa que és hora de comprar bons, però el Bundesbank s'hi oposa enèrgicament des de la seva independència. El diari Handelsblatt va publicar un dibuix de la cancellera Merkel acaronant el president del Banc Central Alemany i advertint que la independència del banc era com el Sant Grial. Semblava que Jens Weidmann seria un instrument de la cap de govern, però al final s'ha convertit en una veu molt crítica. Fins al punt que sovint discrepa de Draghi i que a l'hora de negociar té un puny de ferro amb guants de seda o de vellut.

Hi ha, nogensmenys, una novetat, i és que el seriós setmanari britànic The Economist ha publicat un text anomenat “Memoràndum Merkel”, que analitza la possibilitat d'una fractura de l'euro i, en secret, formula previsions i dissenya estratègies per si les coses van mal dades. En efecte, seria una imprudència no tenir preparat un pla B, sobretot quan hi ha compromís de defensar la moneda única. Alemanya ha dedicat grans quantitats de diner públic als fons de rescat i ha participat en les operacions del BCE. De totes maneres, el pla no funciona. Grècia és una zona de desastre i Irlanda i Portugal no se'n surten. Tanmateix, és a Espanya on sembla que les coses pinten pitjor i els experts opinen que amb el rescat de la banca no n'hi haurà prou i que caldrà rescatar el país sencer. I la malaltia espanyola està infectant Itàlia, també.

La posició és perillosament inestable. Si es produeix una fuga de capitals a les economies meridionals i perifèriques, en pot quedar afectat tot el sistema bancari. I l'alternativa possible és salvar l'euro amb cirurgia. El memoràndum proposa la sortida de Grècia i la presa en consideració de la sortida de d'altres països que també han fracassat. I cal tenir sempre present la paraula precaució i actuar amb plena consciència de la pèrdua de competitivitat dels països PIGS i de la vulnerabilitat a la qual s'exposen en cas d'una fuga de dipòsits bancaris.

En realitat, la primera pregunta que ens hem de fer és si es pot expulsar un país membre. Des del punt de vista legal, la resposta és no, perquè quan es van adherir, ho van fer de forma irrevocable. En cas de sortir, automàticament deixarien de pertànyer a la UE i perdrien també els fons de desenvolupament regional. Si bé és cert que algunes disposicions del Tractat de Maastricht es van modificar a fi de permetre la creació de fons de rescat de caràcter temporal o bé el mecanisme europeu d'estabilitat amb caràcter permanent. Hi ha també obstacles pràctics com ara, per exemple, els mesos que es trigaria a posar en circulació la nova o antiga moneda. A l'antiga Txecoslovàquia van necessitar sis mesos per a crear una moneda txeca i una d'eslovaca. Una ocasió com aquesta podria servir per a fer una depreciació del 50%. Des de la perspectiva d'una anàlisi cost-benefici, hem arribat a un punt en què no queda clar si a Alemanya li convindria més seguir de protectora tutelar o fer front a les pèrdues dels seus bancs. En resum, Alemanya potser hauria de pagar, perquè, a més a més, si Grècia se n'hagués d'anar, no ho faria probablement tota sola. I el que és important és aconseguir una zona euro més sòlida i més petita que resulti viable, amb uns països més sòlids i que no posi en perill la Triple A d'avaluació dels crèdits alemanys. La cancellera Merkel va ordenar que el memoràndum fos retirat de la circulació. Però és un material que ja forma part del procés de reflexió, tal com les entitats financeres, les empreses multinacionals i els altres països també s'ho repensen i han deixat la via de l'ortodòxia per a poder estudiar sense ser presoners de tot allò que inicialment s'havia assumit.