La ‘rentrée' no pinta bé

Ara que fa cinc anys del començament de la crisi, ja podrien dir que el món es troba a mig camí d'un decenni perdut. I, naturalment, els inversors miren de refugiar-se en els bons dels diferents governs. Però, adaptar models a una crisi del deute no és una ciència exacta. Més aviat és oculta i de bola de cristall, perquè no hi ha mètodes científics per escollir bons i accions o bé or i metalls bàsics. De fet, la crisi dels bons a l'estil espanyol fa que un estancament de 10 anys com el del Japó resulti fins i tot atractiu. En canvi, ara i aquí, la crisi de l'euro, segons l'analitza Wolfang Münchau, trigarà 20 anys a resoldre's. A primers de juliol, deia que si un país (p. ex. Alemanya) es nega a mutualitzar l'assegurança de dipòsits i a concedir una llicència bancària al Mecanisme Europeu d'Estabilitat, tampoc no tindrà la capacitat d'avançar en la unió política. Són majoria els alemanys partidaris de conservar l'euro, però encara són més els que estan en contra de més rescats. En realitat, si una cosa no és sostenible, ni capaç de corregir-se per ella mateixa, només hi ha dues vies possibles: esperar amb paciència que exploti tot plegat o començar els preparatius per provocar-ho. De moment, fa l'efecte que la UE no resoldrà la crisi i que la cosa va per llarg.

De totes maneres, són molts els cridats a opinar ara que ha quedat clar que Alemanya és l'únic país que pot liderar el procés. A primers de juny, veus molt autoritzades demanaven a la cancellera Merkel que engegués els motors, però ella es mou amb prudència, perquè, ara fa deu anys, els seus predecessors ja van sanejar i reestructurar l'economia, però no confia plenament que els seus socis siguin capaços de fer-ho igualment. El que passa, però, és que se la critica per no haver explicat mai clarament als ciutadans alemanys que han de triar entre la idea repugnant de rescatar països que no s'ho mereixen i un possible desenllaç ruïnós i si es fractura l'euro. Recordo quan es feien reunions de països membres de la UE; una de les últimes es va convocar a Puerto Banús, el refugi predilecte del president del poder judicial, i que la delegació es va escandalitzar en veure el luxe i l'ostentació d'impúdica riquesa que els espanyols havien muntat en una zona subvencionada pels fons de cohesió i regionals principalment aportats per una Alemanya que no ha gosat mai estirar més el braç que la màniga, i molt menys amb diners de donacions estrangeres i destinats a d'altres finalitats. Allà van començar probablement les reticències d'un país generós però poc disposat a pagar la festa. L'actitud, tanmateix, no decau, i ara veiem com l'Ajuntament de Madrid, amb 7.000 milions d'euros de deute, es reivindica per les olimpíades a les quals Roma, per exemple, ja ha renunciat per raons d'austeritat i d'exemplaritat. I realment, que fort és això de demanar que et rescatin i, al mateix temps, exhibir voluntat de despesa sumptuària i absolutament impròpia en moments d'austeritat i sacrifici de les classes més humils de la societat. En definitiva, és una qüestió de sensibilitat i de mínima solidaritat, virtuts que es veu que a Madrid no practiquen. Vegi's, si no, la clamorosa i ben inoportuna decisió del ministre De Guindos de comprar-se una casa amb piscina, gimnàs, jacuzzi, spa, etc, per la “modesta” xifra de 590.000 euros. En primer lloc, és una quantitat excessiva per un servidor públic. I, en segon lloc, qui no li donaria, suposant que ho fos, un preu de ganga al polític que s'ha d'encarregar de posar en marxa el “banc dolent” que ha de quedar-se i/o malvendre els paquets immobiliaris dels bancs? Tot plegat, una lamentable evocació de la casa de Boyer, ministre del PSOE, i de la Preysler, amb 17 vàters i que la gent anomenava “Villa Meona”.

És enmig d'aquest panorama que la patronal alemanya (quina enveja comparada amb la d'aquí de Cuevas, Díaz Ferrán, Arturo Fernández, l'home de confiança de la “lideressa” Esperanza Aguirre, i unes gotes de catalans decoratius!) ha publicat una declaració sobre els alemanys tossuts que sempre diuen no. La signa Markus Kerber, director de la Federació Alemanya d'Indústries. Diu que França s'ha apartat de l'eix París-Berlín i que dóna suport a Espanya i Itàlia i que, per tant, a partir d'ara, Alemanya ha d'actuar independentment i pel seu compte. En realitat, els polítics europeus han tractat la crisi més greu des del final de la guerra freda d'una forma amateur. Mentrestant, s'ha ridiculitzat de manera injusta la cancellera Merkel per la seva insistència en la consolidació fiscal com a condició prèvia al creixement. La Sra. Merkel pensa també que socialitzar el deute sense socialitzar la responsabilitat pot conduir, com havia dit Schumpeter, a un esclavatge. En tot cas, Merkel i Schäuble han dit al Parlament que Alemanya ha d'explicar clarament la mena d'Europa que vol. I haurà de ser el model que permeti que països amb afinitats formin una zona euro molt integrada amb una sobirania política compartida. També caldrà un esquema en el qual els que rescatin bancs puguin gestionar-los de manera correcta. Fins ara es deia que només sabia dir no, però a partir d'aquí sembla que serà més explícita sobre el que vol. Dilluns ja vàrem tenir un avís. Sembla que la legitimitat política de les decisions passarà per un referèndum. La Merkel de la prudència i les petites passes es veurà transformada en el país que, en lloc de dir “nein”, ha optat per dir “ja”.

Una altra opinió que val la pena tenir en compte és la de Sebastian Mallaby, membre del Council for Foreign Affairs. Subratlla que fins al 2008 el sistema bancari espanyol es considerava modèlic, perquè la regulació obligava a augmentar les reserves en temps d'expansió. Ara, però, el model bancari espanyol és un absolut desastre. El model va funcionar a partir del 2000 amb uns supervisors que exigien provisions extra, una mica com ara vol fer l'acord de Basilea. La llàstima va ser que els lobbies van pressionar el govern fins a obtenir unes normes més flexibles amb l'ajut de la professió dels comptables internacionals. El cas espanyol indica que caldrà més rigor mitjançant mecanismes de resolució, pèrdues per als creditors i, a més d'un capital extra de caràcter cíclic, un extra de capital permanent. Finalment, com que nemo profeta in patria, dos professors situats a l'estranger han fet uns comentaris força adients al Financial Times. M'estic referint a Fernández Villaverde (Princeton) i Luis Garicano (London School of Economics). S'han referit a Rajoy com un polític que espera que el temps resolgui els problemes i que ha volgut aplicar aquesta tècnica a la crisi de la zona euro amb uns resultats catastròfics i una estratègia que no condueix enlloc. El mes passat, la morositat va créixer per valor de 8.000 milions d'euros. És clar que pitjor seria Aznar tal com va demostrar en la cursa boja del totxo i la seva benedicció. Però Rajoy juga de bluf de cara a Europa i no es pot jugar a la gallina (a veure quin cotxe es raja primer tot conduint cap a un precipici) contra el BCE, que va en un tanc, contra l'automòbil del que necessita un rescat i que li comprin bons sobirans per suavitzar el problema del deute. Rajoy necessita, doncs, un canvi radical i fer-lo de pressa, que el temps se li acaba.