La independència, a l'agenda
orientar i prioritzar l'agenda
Per primera vegada, el tema central d'aquest Onze de Setembre serà la independència de Catalunya. De fet, ja ho és des de fa setmanes i mesos en un lent procés de maduració de l'agenda pública catalana en el qual han intervingut principalment tres actors: els partits polítics (catalans i espanyols), els moviments cívics i socials i els mitjans de comunicació.
Aconseguir que el tema principal de l'agenda pública en la celebració de la Diada del 2012 sigui, ras i curt, la independència de Catalunya és un èxit estratègic sense precedents de les forces i dels actors que propugnen aquest objectiu polític rupturista.
Es tracta d'un procés llarg, complex i contradictori, com s'encarregaran de precisar els estudiosos d'aquests fenòmens. Aquí només voldria destacar alguns elements de reflexió sobre com l'opinió pública catalana ha anat assumint com a principal aquest tema i quin paper hi ha tingut l'opinió publicada, i més en general l'agenda mediàtica.
Em sembla inqüestionable que alguns partits polítics i algunes iniciatives socials han assumit els últims anys posicions i accions netament destinades a la creació d'un clima d'opinió favorable a la sobirania a través d'un estat propi. Entre els primers actors, és obvi el paper rellevant d'ERC quan es declarà independentista, com després el de CiU i d'ICV amb un progressiu decantament a favor de la sobirania. Però també el del PP i del PSOE en la mesura que exacerbaven el seu nacionalisme espanyol.
Entre els moviments i les organitzacions socials, les iniciatives s'han multiplicat i algunes han estat especialment rellevants a efectes d'agenda pública (consultes per la independència, manifestació del 10-J del 2010, Associació de Municipis per la Independència, mobilitzacions de l'Assemblea Nacional Catalana, etc.).
M'agradaria destacar tanmateix el tomb que s'ha produït en l'agenda mediàtica. Fins fa poc, el clima d'opinió sobre la independència dels grans mitjans (catalans i espanyols) oscil·lava entre dos pols: l'hostilitat o el silenci. Es feia patent la paradoxa del que els teòrics en diuen “el doble clima d'opinió”: mentre que els grans mitjans, amb alguna excepció, mantenien un clima de tancament al debat, l'opinió pública catalana (mesurada a través de sondejos) anava sumant adhesions a l'opció sobiranista. La cosa s'ha acabat. Almenys pel que fa als grans mitjans d'“obediència” catalana, començant per TV3, i afegint-t'hi els privats de més influència, com ara La Vanguardia o El Periódico. Els líders d'opinió independentistes s'hi expressen amb contundència, cosa impensable fa pocs anys. “La batalla de la legitimat interna a favor de la independència s'està guanyant”, deia Ferran Requejo. Escrivia Sala i Martín: “Catalunya és econòmicament inviable... sense estat propi.” Vells i nous líders polítics es comprometen més i més: l'entrevista de Jordi Pujol a Presència n'era tot un paradigma.
D'altra banda, les xarxes socials contribueixen amb vídeos, blocs, converses i comentaris (Facebook, Twitter, etc.) a normalitzar el debat i sovint a propagar els arguments a favor de la independència (però també en contra). Normalitzar el debat no significa unanimitat, òbviament. Significa orientar i prioritzar l'agenda.
En resum, com diuen els experts en polítiques públiques, quan els grans media focalitzen un conflicte durant un període prolongat, el sistema polític l'ha de prendre en consideració, l'ha d'incorporar a l'agenda política i donar-li resposta. La magna manifestació de dimarts sota el lema inequívoc de Catalunya, nou estat d'Europa, que els mateixos media estan ajudant a convocar, serà sens dubte una nova fita històrica per situar la independència de Catalunya en l'agenda mediàtica i pública d'Espanya i d'Europa. Però prioritzar l'agenda amb el tema de la independència no serà suficient: reclama òbviament un pla polític que Mas i el govern català hauran de gestionar sàviament.