Espanya a vista de Merkel

En una nota breu al seu diari predilecte, Miquel Roca ha publicat un “benvinguda Sra. Merkel” que evoca els anys del “bienvenido Mister Marshall” i acaba dient a la cancellera que espera que hagi vingut en so de solidaritat. No sé si s'adona que aplica a Europa el concepte que tant ens irrita als catalans quan ens reclamen encara més transferències que siguin el cargol sense fi i la ruptura del principi d'ordinalitat, és a dir, que el donant no pugui quedar darrere del receptor. Per això la líder alemanya va aclarir que la solidaritat té uns límits. Els alemanys no entenen que ells s'hagin de jubilar als 67 anys a fi de facilitar que en d'altres països es passi a ser pensionista als 60. En la visita d'un seu antecessor, el govern els va portar a Puerto Banús, el lloc preferit del cap dels jutges (Dívar) i del seu amic. Naturalment, van sortir escandalitzats del luxe, l'ostentació i les infraestructures innecessàries a les quals s'havien destinat els fons de cohesió. Encara més, també a l'interior d'Alemanya la solidaritat té límits (màxim el 4% del PIB) d'un land a un altre. Encara avui, els seus compatriotes queden bocabadats amb una xarxa de trens d'alta velocitat (sense passatgers) que cap altre país del món s'ha pogut permetre.

Quina impressió es deu haver endut la cap de govern? Acostumada com està a la ingratitud dels qui reben els ajuts i mosseguen la mà generosa que els fa molts donatius ben substancials. Però com a bona observadora procedent d'un estat federal està perfectament informada, per exemple, del tracte despectiu i discriminatori que rep Catalunya. Tal com deia l'altre dia el president Pujol, a més de ser víctimes d'un maltractament sistemàtic se'ns falta públicament al respecte. Primer va ser Peces Barba (a.c.s.): cal bombardejar Barcelona cada no sé quants anys i a Espanya li hauria convingut més quedar-se Portugal el 1640. Cosa que palesa la noció que se'ns van quedar, una idea que continua vigent i que de manera desacomplexada i desimbolta ara apareix en boca de presidents autonòmics als quals ningú no els fa callar ni sanciona per atemptat contra la convivència. En lloc d'això tothom els riu les gràcies i pensa que el paper que pertoca als catalans és el de l'Oncle Tom dels esclaus. I ara no es tracta de la chirigota de Cadis (“a la mierda, los catalanes”) que va rebre el premi de l'Ajuntament i es va retransmetre a la televisió oficial de la Junta d'Andalusia. De sobte s'ha aixecat la veda i actualment els qui més agressivament ens insulten, menystenen o ens acusen de ser responsables que no vinguin inversions estrangeres (Soraya Sáenz de Santamaría, que ha tingut la sort que al seu marit el fitxés la Telefònica). L'empresa és un gran refugium peccatorum de polítics situats al món dels negocis i té en nòmina, per exemple, Urdangarín, ara en excedència, perquè no l'han acomiadat. Recordem que la Corona va dir d'aquest gendre que no era “gens exemplar”.

La llista dels que insulten i ofenen amb la boca plena incorpora també el president d'Extremadura, aquell del “si tens collons m'ho dius a la cara”, ell que té gratis l'odontologia i els ordinadors dels estudiants, cosa que es nega a Catalunya tot i que contribueix a finançar els dels altres. Per part seva, el president de Galícia ens acusa de demanar diners sense reconèixer que Catalunya aporta 15.000 M d'euros contra els 3.800 M que Galícia s'emporta. El lehendakari socialista d'Euskadi ens acusa d'insolidaris (quins pebrots!), ell que viu blindat en un concert econòmic que li permet de viatjar gratis a l'autobús col·lectiu. El resultat que això surti gratis i fins i tot es consideri un mèrit, fa que també el president de La Rioja s'hagi animat a cremar-nos a la foguera. Per acabar-ho d'adobar, aquest home de rancúnies que es diu Aznar i cobra de l'empresa delictiva de Murdoch (set directius a la presó) 200.000 euros com a conseller, ha fet una declaració genial: “No nos gustan los catalanes, pero no podemos dejar que se emancipen, o sea que estamos como el perro del hortelano.” Gracias, Aznar, vostè a mi tampoc no m'agrada gens. I en publicar-se els negocis del seu amic Blesa i en parlar dels afers dels seus companys de pupitre, Rajoy, en legítima defensa va dir, carregat de retranca gallega, que ell va anar a una escola de pupitre individual, i, per tant, allunyat de les temptacions d'Endesa, el gendre Agag, etc. També la presidenta manxega De Cospedal ha sortit una mica de to, mentre el seu marit, Ignacio López del Hierro, entra al consell de Red Eléctrica i volia entrar a Iberdrola, però la seva dona li ho la desaconsellat perquè sabia que era imminent el brutal augment de les tarifes; així ell es va conformar amb una plaça a Iberdrola Ingenieri. En conjunt, a les empreses de l'Íbex no hi ha crisi i les retribucions segueixen pels núvols. Potser els més ben pagats són els consellers de Benjumea (Abengoa), que surten a 1 milió per cap. Ves per on, el cap de remuneracions de l'empresa és en Josep Borrell de la Pobla de Segur, que va passar al govern central i al Parlament Europeu.

De totes maneres allò que sens dubte li va fer molt d'efecte van ser les torres de Bankia, més inclinades que la de Pisa i símbol d'una catàstrofe. Merkel sap que si no es rescata aquest banc, el forat que representa podria desestabilitzar Grècia, Espanya i, en definitiva, l'euro. La broma ja ha costat 23.400 M de diner públic i l'entitat és investigada per la justícia. Hi ha una bona notícia. Que malgrat l'oposició del Bundesbank, el Banc Central Europeu comprarà deute d'Espanya sense límits i que Alemanya acceptarà i Espanya també, perquè així salvarà una mica la cara, un rescat suau. Un conciutadà va dir: ens paguen a la vegada per a apretar-nos el cinturó i per a abaixar-nos el pantalons. Però, segons un estudi de la Comissió de la UE, Espanya serà l'únic país de la zona euro que seguirà en recessió el 2013. En resum, el país pateix de l'atur, de tenir el 20% dels bitllets de 500 euros de tot el continent, hem tornat a emigrar i a comptar les remeses dels que treballen a l'estranger. Tenim una fuga de dipòsits bancaris. I el més significatiu és que el futur ja no és a les nostres mans. En tot cas la jornada de dijous i la visita de la Sra. Europa no han anat malament del tot.