Quin panorama!

Aquests dies estan passant moltes coses d'una especial rellevància i molt especialment la massiva manifestació de l'Onze de Setembre, que ha tingut molt de ressò a la premsa internacional (però no TVE, que devia tenir consignes). A la premsa internacional, el FT va publicar “Catalunya avisa”. O bé la decisió del Tribunal Constitucional d'Alemanya, situat a Karlsruhe, per distanciar-lo dels grups de pressió i del tràfic d'influències que sempre hi ha a les capitals. La sentència ha acceptat que es consideri constitucional el rescat i l'ajut als països meridionals per valor de 180.000 M€ en primera operació. En el supòsit que, de la trobada amb Rajoy, el president Artur Mas en tornés amb les mans buides, previsiblement es convocaria un referèndum i el conflicte constitucional estaria servit.

Catalunya enfora també hi ha problemes de lluites intestines de FAES (fundació aznarista d'extrema dreta i la més subvencionada de tot Espanya) contra Rajoy i d'altres travetes que han permès que Rajoy, en clara al·lusió al sector negocis del PP, que ell no té companys de pupitre, perquè a la seva escola eren individuals. Una altra veu ha sigut la de Graciano Palomo, que casualment havia estat el biògraf oficial d'Aznar i en part ara està desenganyat. Ha dit literalment que és comprensible que els poders de l'ancien régime estiguin allò que a Madrid en diuen de los nervios, era la possibilitat que el Congrés dels Diputats serveixi una vegada per a alguna cosa i decideixi crear una comissió d'investigació per esbrinar què cony ha passat a Bankia, qui s'ha emportat i qui s'ha tornat a endur els diners. La llarguíssima etapa de Miguel Blesa, company d'inspector fiscal d'Aznar a Logronyo (podem saber quantes actes van aixecar en l'exercici del càrrec?), Blesa va utilitzar els diners dels impostos en benefici propi i el dels seus amics. El fiscal encara tindria temps per investigar i perseguir uns fets de gran turbulència. Caldria aclarir quants diners de Caja Madrid i de Bankia van anar a parar a la FAES i per què el comunista Moral Santin va rebre tant de suport en termes materials i en menor mesura CCOO i la UGT i a Virgilio Zapatero per al PSOE. Eren crèdits condonables com els de La Caixa. El cas de Rato i els diners per pagar unes fastuoses minutes, en cas d'anar als tribunals també és barbaritat.

L'alcaldessa de Madrid, Botella d'Aznar, també està adornada de moltes altres qualitats. Es dedica, per exemple, a pontificar sobre política internacional en lloc de dedicar-se a reduir els 7.000 M€ de deute de Madrid, la ciutat més endeutada d'Europa. Té un despatx més gran que la Sala Oval del president Obama a la Casa Blanca i un majordom per servir els cafès. Una cosa semblant al menjador del jutge Dívar al costat de les seves dependències, on es comenta que es reunia discretament diuen que amb el ministre Ruiz Gallardón i que en van sortir molt contents, perquè creien que havien trobat un desllorigador per al cas Urdangarin. Deu ser la prescripció que ara es demana? Mentrestant, hi ha economistes que fan observar que la crisi espanyola reclama una unió fiscal. D'altra banda, la improvisació no troba suport i sembla que els espanyols ho fan tot per disparar-se ells mateixos un tret al peu. D'Espanya es diu ara més o menys el que diu el My fair lady, que comença amb “the rain in Spain” en boca de la senyoreta Dolittle, frase que tothom repeteix amb la paraula pain, que vol dir dolor i descriu la situació de l'economia espanyola.

Enmig d'aquest panorama cal tenir present que Aznar s'ha acostat durant molts anys a uns personatges perfectament orientats al món dels negocis més discutibles. Després de l'atemptat terrorista libi a Lockerbie, va ser el primer polític occidental a restablir les relacions amb el dictador Gaddafi, que li va regalar un cavall blanc. Quan van matar el fill del líder de Líbia havia començat negocis amb Tarik Agag, gendre de l'exprimer ministre. Anys enrere havia tingut relació amb Mas Canosa, cap dels cubans de Miami i viatjava en el seu avió privat. Un altre en què està involucrat és el consell d'Endesa, filial de l'estatal italiana Enel, ell que tantes gestions havia fet per compte i ordre de l'alemanya EON. Recorden allò de l'antes italiana que catalana? Per cert, Enel és l'empresa elèctrica més endeutada de la UE i trigarà 5 anys a pagar dividends i inversions. També demostra Aznar el seu mal gust. Per exemple el grup Murdoch, que té set directius a la presó. El gendre fa negocis amb Bernie Ecclestone, que abans tenia de soci Mosley, el fill del fundador del partit nazi de la Gran Bretanya. Junts van comprar els Queen's Park Rangers de 2a divisió, equip que naturalment, l'any següent, ja era a 1a divisió. Ecclestone es vol vendre la fórmula i va subornar un banquer alemany que havia de finançar l'operació i fer la mediació amb la private equity CVC. Resultat: el banquer és a la presó. Així, doncs, el principi dels bancs massa grans per deixar-los caure, però actualment els bancs poden ser massa complexos per deixar-los existir.

George Soros, financer i filantrop ha demanat al govern alemany que abandoni la noció de la deflació i que es converteixi en una hegemonia benèvola. Berlín no hauria d'insistir en l'austeritat que significaria a mitjà termini la sortida de la moneda única. A Espanya i Itàlia sí que els convindria més austeritat encara que això representés una zona euro de doble velocitat. Hi ha una sèrie d'empreses que no obtenen els resultats esperats. Per exemple, ACS, l'empresa relacionada amb els March i presidida per Florentino Pérez, que només en una de les últimes operacions ha perdut 1.200 milions i el titular encara parla d'entrar al consell d'Iberdrola.

Estem vivint una etapa de gran preocupació per les nostres pensions. Una vegada, com a passant de l'advocat laboralista Francesc Casares, un dels obrers que venien al despatx em va dir una cosa que em va impressionar: “Porque el dinero del obrero es sagrado, ¿verdad Vd.?” Francament, amb aquests dos últims governs no gosaria fer pronòstics ni garantir que les cotitzacions de tota una vida puguin assegurar la jubilació, i defraudar l'obrer en el seu jornal és pecat contra l'esperit sant. El ministre Caldera, aquell dels papers de Salamanca (com el Coronel Alemán: “Solo por encima de mi cadàver”) va proposar col·locar el diner de les pensions a la borsa. Sort que no li ho van permetre. Solbes també es va cobrir de glòria venent l'or poc abans que pugés espectacularment. Finalment, en les negociacions amb Alemanya hi ha un empresari que és providencial, el president mundial de la Siemens, gendre de qui va ser el meu president del Barça, Peter Löscher, amb un equivalent com Julio Rodríguez, de la Schneider Electric. He parlat, per cert, amb un amic indignat pels insults dels presidents autonòmics del PP que ofenen sense que el partit els cridi a ordre. La protesta que proposa el conegut és començar dilluns a no comprar Rioja.