Repensar la comunicació
El poder de la comunicació impregna avui tots els processos de discussió i redistribució del poder. Si allò que està en joc és el poder de l'Estat, les regles i estructures de la comunicació d'interès públic en aquest Estat deixen de ser neutrals i entren en col·lisió.
A Catalunya, l'estructuració del sistema de comunicació d'interès públic ha tingut greus mancances des del primer Estatut. Aquestes carències han causat enormes perjudicis al procés de reconstrucció nacional català i d'integració social. Els nostres polítics han estat poc conscients de la gravetat de la part d'herència franquista acceptada en el sistema de comunicació espanyol, així com de les servituds que la Constitució de 1978 imposava en àmbits crucials com ara el control de l'espai radioelèctric, la fragmentació de les llengües no oficials, l'hegemonia de l'espanyol en televisió i la unitat de mercat en cultura i comunicació (en espanyol).
Així, el sector de la comunicació ha estat i és un dels més dependents de la regulació i polítiques centrals, ja que l'Estat s'ha reservat la “competència exclusiva” sobre les “normes bàsiques del règim de premsa, ràdio i televisió, i, en general, de tots els mitjans de comunicació” (art. 149.1.27 de la Constitució).
La qüestió de l'ocupació i estructuració de l'espai públic per part dels operadors de la comunicació esdevé crucial en el camí cap a la construcció social de la sobirania i la consolidació d'un clima d'opinió favorable. En el moment present del debat, les condicions de circulació de la informació i de l'opinió imposen la recepció d'un conjunt d'operadors i d'opinadors “orgànics” en la defensa de la unitat nacional espanyola. Com alguns observadors catalans han denunciat, el debat públic sobre la independència està viciat d'entrada pel “minut d'odi” diari que vehiculen la gran majoria de mitjans espanyols. La col·lisió que prevèiem avança.
Per tant, la substitució de les actuals regles i estructures comunicatives en vigor, a la Catalunya autònoma serà una prioritat ineludible. Ara el president de la Generalitat reclama per a Catalunya estructures d'estat. Doncs bé, aquest article vol cridar l'atenció sobre la urgència de repensar de cap i de nou tot el camp de la comunicació en clau de sobirania catalana i a la manera com ho resolen els estats nacionals d'Europa.
En aquest sentit m'agradaria centrar l'atenció sobre alguns punts que, al meu parer, mereixen l'atenció preferent de l'opinió pública, dels polítics, dels professionals i dels experts. Són aquests set:
1. El control de l'espai radioelèctric i la redistribució de freqüències i potències entre els operadors de comunicació amb seu a Catalunya.
2. El règim d'accés dels operadors espanyols al mercat català de mitjans i serveis de comunicació.
3. El replantejament de tot el sector audiovisual per debatre públicament i adoptar noves fórmules d'equilibri entre sector públic i sector privat, i entre operadors nacionals i locals.
4. L'extensió de les competències del Consell de l'Audiovisual (CAC) a tots els canals i programes audiovisuals que es distribueixin al territori de Catalunya.
5. La potenciació de línies de foment, promoció i protecció de la producció audiovisual i multimèdia catalana a fi de competir en els mercats globals.
6. La potenciació de línies d'investigació i d'innovació en tecnologies, productes i serveis de comunicació per al ciberespai.
7. L'establiment de polítiques i línies d'acords preferents de cooperació i d'intercanvi amb els altres països de parla catalana.
Em sembla que un debat d'aquesta transcendència per al futur de la comunicació a la Catalunya independent hauria d'involucrar tots els actors i sectors afectats. Davant la crítica situació que viuen la majoria de sectors de la comunicació –per raons econòmiques, però també per l'impacte de l'era digital– el debat seria una oportunitat d'or per mobilitzar il·lusions, imaginació i recursos.
