L'euro nord i sud

“Avec les bonnes intentions, on fait de la mauvaise littérature” i a contrario sensu, un tema aparentment àrid, ha esdevingut cada dia més un gènere molt atractiu. No solament per l'aspecte formal, sinó també pel valor informatiu. Vegin, si no, el nou vocabulari amb què ens hem hagut de familiaritzar durant els cinc anys de crisi. Temps era temps que només el Neues Zürcher Zeitung publicava tres edicions diàries a fi de mantenir al dia els lectors que jugaven a borsa. Avui, el Premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, confessa que no surt mai de casa sense haver llegit el Financial Times. No fos cas que se li escapés alguna cosa. I, realment, sí que hi ha comentaris bastant importants que passen desapercebuts. La setmana passada, per exemple, la premsa internacional parlava de Santiago Carrillo i del Rei, l'un per l'obituari i l'altre per la intromissió de la corona molt més enllà del paper arbitral de la institució. Curiosament, quan tothom parla d'Espanya, els que hi fan referència són menystinguts de portes endins mentre que a l'estranger se'ls presta una gran atenció. La setmana passada, els observadors de fora feien la descripció d'un país que està a la sala de cures intensives. De totes maneres, Espanya és la quarta economia de la zona euro i la tretzena del món, amb capacitat de desestabilitzar el sistema financer.

El drama nacional d'Espanya no és únicament de caràcter bancari. La classe dirigent està principalment formada per parentela. I de tot això no en parla la premsa del país, però, a llarg termini, els resultats poden ser molt perniciosos. De fet, si la pau social existeix és gràcies a l'economia submergida. A la vista d'aquesta situació, els columnistes fan un esforç més o menys gran per fer el seguiment i la valoració de l'actuació dels polítics i dels financers. És particularment interessant la trajectòria dels alts càrrecs després de l'exercici públic. A l'exministra Magdalena Álvarez (Maleni) se li atribueix una intervenció en l'afer dels ERO a Andalusia, cosa que ella nega enèrgicament. Tot plegat, un possible exemple de capitalisme de compares. Avui m'agradaria encetar una sèrie de comentaris d'anècdotes de les quals se'n puguin desprendre conclusions de tipus ètic. En realitat, al nostre voltant circulen unes informacions que haurien de comportar conseqüències a la Fiscalia. I tota una sèrie de comentaristes ens donen la feina feta. Per exemple, Tony Barber, editor per Europa del FT, que critica el funcionament de la Justícia i un sistema educatiu molt deficient. O el corresponsal a Madrid d'aquest mateix diari britànic, Víctor Mallet, que també ha fet la seva literatura. El que està passant és com al Titanic: cal tenir present que, en cas de naufragi, també s'ofeguen els passatgers de primera classe. Espanya està perillosament a punt d'enfonsar-se i de xocar amb un iceberg. L'única solució, segons l'economista Edward Hugh, és plantejar el tema a escala europea. Rajoy, com un cortesà, dansa la pavana tan lentament com la música ho permet. Madrid no és partidari d'un manual general d'instruccions. Prefereix un programa limitat i no un paquet macroeconòmic estructural. Segons el ministre alemany Wolfang Schäubel, Espanya necessita “recuperar la confiança dels mercats financers”. Els alemanys estan disposats a transferir més solidaritat als països meridionals més necessitats.

És interessant, però, veure com als països veïns passen coses d'una remarcable transcendència de les quals aquí no se'n parla gens. El març del 2009, a Suïssa es van acceptar les normes internacionals de transparència fiscal, cosa que representa un cert daltabaix dels discrets bancs privats helvètics. En aquell país de l'anonimat, el món financer no tornarà a ser el mateix. Els Liechtenstein i Singapur també van començar a fer concessions. L'ofensiva la van fer les autoritats fiscals nord-americanes. Tots els paradisos fiscals van abaixar les seves defenses. Ginebra, la ciutat calvinista, és la que més se n'ha ressentit. Noms com els de Pictet, Odier, etcètera. Amb les excepcions de la UBS i del Crédit Suisse, la concentració de la banca a Ginebra és remarcable. Són els mitjans de pagament que han substituït els diamants dins un tub de pasta dentífrica. L'evasió d'impostos és la causa principal de la confiabilitat dels paradisos fiscals. Molts banquers experimenten ara els procediments que es van crear el 1934 a fi que el secret bancari permetés protegir els jueus perseguits pels nazis. I Espanya guarda silenci.

P.J. O'Rourke explica que Draghi, el president del BCE, ha plantat cara al president del Bundesbank (Jens Weidmann), la gran lliçó de la crisi financera. Un altre tema que es considera ara i aquí poc important és que els hipermercats fa 50 anys que existeixen i, en canvi, els dels països emergents sort tindran si en duren 10. En aquest seguit de qüestions que no susciten gaires comentaris a Madrid, queda clar que tots els territoris són creats igual, però n'hi ha uns que són més iguals que els altres. Una de cada sis recessions tenen l'origen en una restricció creditícia. Segons John Kay, columnista del Financial Times, l'estat del benestar és com un esquema de Ponzi. El creixement dels costos de la Seguretat Social. Ben Bernanke, president de la reserva federal, va dir que Bismarck i Beveridge eren comparables al brillant personatge, Jens Weidmann.

Segons Adam Smith, en el capitalisme, el mercat lliure és mort. Keynes i la Gran Depressió se'n van ocupar. Smith creia en l'enriquiment derivat de la propietat i del lloguer. L'esquema Mississipí va conduir a un superintercanvi que es transformava en un desastre especulatiu. Smith va descobrir la causa precisa de la nostra calamitat. Els especuladors tenen un bon testimoni: François Fillon, exprimer ministre de França. La seva expressió destacada va ser la de “l'especulació és als mercats financers el mateix que al sistema polític, un factor absolutament crucial”. A Alemanya i a tot Europa cal escoltar Wolfang Schäubel. Per les seves qualitats i pel seu càrrec de ministre federal de Finances. L'oracle de Baviera ha dit, per exemple, que cal restablir la confiança en la nostra capacitat de reduir el dèficit. Com una qüestió prèvia per a un creixement sostenible i equilibrat. Wolfang Münchau, també del FT, opina que la política de demanar almoina als veïns es considera normal a molts països. El punt de vista del catedràtic de Harvard Kenneth Rogoff és que dissortadament l'euro té l'aspecte cada vegada més semblant a un esquema que amplifica els xocs, en lloc d'absorbir-los. Finalment, la sortida d'Alemanya de la moneda té sentit.