La rèmora de l'espanyolització
Dos dels principals esculls amb què s'està trobant Catalunya en el procés de transició nacional que es va iniciar la tarda-vespre de l'Onze de Setembre són l'hostilitat i l'adversitat polítiques. Els dos partits d'àmbit estatal espanyol no han fet cap gest de fair play, no ja amb el resultat d'una consulta sobre l'estat propi, sinó amb la consulta mateixa. El PP s'hi ha mostrat hostil explícitament i, com tantes vegades passa, el PSOE, satisfet amb la violenta irritació del PP, n'ha tingut prou a mostrar-s'hi advers de manera implícita, sense haver de recórrer a l'extravagància. En qualsevol cas, Catalunya no troba, ara com ara, interlocutors polítics en un moment delicat com és l'inici de la transició nacional.
Enderiats a espanyolitzar Catalunya, fóra bo que el PP i el PSOE (cadascun amb la seva tàctica: el PP més barroera i el PSOE més sibil·lina) repassessin els capítols de la història d'Espanya referents a la segona meitat dels anys setanta del segle XX. Espanya era un estat regit (amb la legalitat de l'època) pel testament de Franco i no admès (malgrat que ho havia sol·licitat en diverses ocasions des del 1957) a la CEE (Comunitat Econòmica Europea). Per a accedir a la democràcia i, posteriorment, a la UE, Espanya va haver de fer un procés de transició, per a la qual va comptar amb Catalunya com a interlocutor necessari. Catalunya no es va mostrar hostil ni adversa a la transició espanyola, al contrari, va contribuir-hi significativament, tant, que va contribuir de manera decisiva a estabilitzar els diversos governs de centre, d'esquerra i de dreta, fins que Espanya va poder consolidar un lloc en el mapa de les democràcies occidentals.
Catalunya mai no va respondre a Espanya amb la boutade: “Escoltin, vostès tenen una Ley de Principios Fundamentales del Movimiento, que és la seva legalitat, i no la poden contravenir.” Catalunya sabia que les lleis no són dogmes estàtics, sinó el producte dinàmic de la democràcia. I que per damunt del sincronisme de les legalitats, que són ulteriors, hi ha el diacronisme de la democràcia, que és prèvia.
Veient les reaccions del PP i el PSOE contra la voluntat del poble de Catalunya d'exercir el dret a decidir, ens ve a la memòria que Espanya no es va apuntar a la democràcia fins a l'any 1978, i no va ser admesa a la UE fins al 1985. És la por dels conversos, que estan oposant com a obstacle a l'avançament del nostre procés.
