La immoralitat

Fa quatre mesos, en un article en aquestes pàgines vaig denunciar la inseguretat que em provocava casar-me amb qui avui és el meu marit, quan el Partit Popular mantenia un recurs d'inconstitucionalitat sobre el matrimoni homosexual. Vaig rebre molts missatges de suport, de felicitació i de simpatia per una situació que aquesta setmana, finalment, s'ha resolt. El Tribunal Constitucional, per una votació ajustada, ha donat llum verd al casament entre persones del mateix sexe. És de justícia que avui reprengui aquells arguments i doni les gràcies a tots els que tant aleshores com ara us n'heu fet ressò i als que m'heu enviat desitjos tan sentits i m'heu fet partícip de les vostres pròpies experiències de discriminació. De les vergonyes patides en la intimitat. De la mirada condemnatòria de part de la societat. Hem de reconèixer que, en el terreny legal, l'acceptació social de l'homosexualitat ha fet molt camí en poc temps. En aquests moments hem d'agrair la generositat de tots aquells que han estat capaços de reeducar-se, especialment la gent més gran que va viure en un temps de repressió. Per ells, el concepte de matrimoni se cenyia al patró de l'Església catòlica. No incloïa ni els casaments civils, ni els divorcis, ni els matrimonis de gent de diferent color de pell, ni molt menys la possibilitat que els cònjuges fossin del mateix sexe. És a tot el món que evolucionen els conceptes legals. Ho evocava ahir a la matinada el mateix Barack Obama en el seu discurs de Chicago: “Units ens en sortirem: blancs i negres, demòcrates i republicans, gais i heterosexuals.” Ahir, coincidint amb les eleccions nord-americanes, a dos estats van aprovar per referèndum el matrimoni gai, i ja són nou. Mentre a França el govern també iniciava el procés per legalitzar-lo a la primavera. El que abans era immoral, avui és en boca del president dels Estats Units i del Tribunal Constitucional espanyol. Quin canvi!

Dit això, avui volia dedicar aquest article a una altra immoralitat. Aquesta és la que ara està colpint la gent del nostre país de forma molt immediata. I ho està fent de bracet de la legalitat més sagrada dels temps de globalització que vivim: la defensa de la propietat privada. És una immoralitat que avui els bancs que han estat rescatats amb fons públics practiquin desnonaments de forma indiscriminada. En un país com el nostre, amb més d'un 80% de la població vivint en cases i pisos de propietat, fer pagar la crisi als que estan al límit del sistema és una immoralitat. A tot Espanya, des que va començar la crisi s'han fet 350.000 desnonaments, quan es calcula que hi ha 700.000 habitatges buits. Tenim una de les lleis hipotecàries més abusives del món. El suïcidi d'un quiosquer a Granada ha fet sonar l'alarma i ara sembla que el PP i el PSOE estan disposats a moure fitxa per “suavitzar” les execucions hipotecàries. En realitat, el que s'hauria de “suavitzar” és el concepte de propietat privada quan concerneix un bé que és una necessitat bàsica. És evident que la bombolla immobiliària ha beneficiat una part de la nostra societat, mentre que ha deixat a l'estacada famílies senceres. Un desnonament és una història de fracàs, davant dels bancs, davant la societat i davant dels propis fills.

No sóc jo qui ha fet servir la paraula immoralitat per descriure aquesta situació. Ni són els manifestants del moviment 15-M. Ha estat el bisbe de Sant Sebastià, Eduardo Munilla, alineat entre els conservadors de la Conferència Episcopal Espanyola. També un grup de jutges ha demanat un canvi legal en aquest sentit. Cal que fem evolucionar el concepte de transacció immobiliària. Cal que puguem canviar –a posteriori– les condicions d'un crèdit que, en les condicions actuals, han perdut tot el seu sentit inicial. Cal flexibilitzar la llei, canviar el sentit de la propietat. És un escàndol que a la Unió Europea i a Espanya es puguin rescatar bancs, però no famílies. Això sí que és una immoralitat.