Hi haurà o no una allau

La qüestió principal que plantegen aquestes eleccions anticipades és si es produirà una majoria absoluta de CiU o si no s'hi arribarà per poc. Si hi haurà una allau en favor d'Artur Mas, com aquelles masses de neu que davallen de les muntanyes i s'engrosseixen amb l'agregació de la neu i la terra per on passen, fins que arriben a ser molt grosses i a dur un impuls irresistible. En anglès es coneix aquest fenomen com un landslide i en francès en diuen raz-de-marée. Els alemanys, més complicats i alhora més precisos, en diuen überwältigende Wahlsieg, una victòria electoral aclaparadora.

És cert que, en democràcia, les majories són o no són i que, com em recordava Augusto Assia fa molts anys en els seus viatges esporàdics a Londres, un sol vot o només un escó de diferència són suficients per governar i per parlar en nom de tots. Artur Mas ha convocat eleccions no només per guanyar-les sinó per augmentar la majoria per tal de convertir-la en “excepcional”, que suposo que vol dir rebre un suport clar i majoritari per tal de poder tenir les mans lliures i actuar en conseqüència per convocar un referèndum aquesta mateixa legislatura pel dret a decidir.

Sabem que la pregunta de la consulta seria si volem formar part d'Europa com un nou estat. La paraula independència no surt enlloc en el programa ni tampoc és esmentada en la campanya. Però qualsevol persona que segueixi la política, encara que sigui des de la distància, sap que l'eix principal d'aquestes eleccions vol marcar el camí cap a la independència, sigui quin sigui el nom que se li doni.

Les enquestes donen com a vencedora CiU, que s'acosta a la majoria absoluta. Vull pensar que aquests tres o quatre escons que li falten a Artur Mas per passar la línia dels 68 diputats els pot aconseguir al llarg de la campanya, en la qual les declaracions d'alguns membres del govern sobre cops d'estat jurídics i altres expressions exagerades inclinaran la balança al seu favor. Malgrat la normal inexactitud de les enquestes i malgrat que hi ha una massa prou important d'indecisos, tot fa pensar que l'allau convergent es pot produir encara que la majoria de les prediccions no ho reflecteixen així.

Si obté aquesta majoria tindrà la legitimitat democràtica per poder complir les seves promeses. Cal recordar que la convocatòria precipitada de les eleccions es deu a dues causes esmentades pel president en dissoldre el Parlament: el fracàs de l'acceptació del pacte fiscal pel govern de Rajoy i l'espectacular manifestació de l'11 de setembre, que, a efectes polítics, ha marcat l'agenda política de Catalunya i d'Espanya des del moment en què Artur Mas se la va fer seva.

Aquest és l'escenari més còmode per a Mas. Si hi arriba sa i estalvi podrà administrar la victòria amb el calendari que més li convingui recordant, potser, aquella expressió del primer ministre Harold Macmillan quan deia que l'essència de la política és el “timing”, fer les coses al seu temps, quan toca.

Si no pot fer el que vulgui perquè no obté la majoria absoluta o excepcional, l'escenari canvia bastant. Podrà dir, això sí, que una majoria de diputats van pel mateix camí cap a la independència però no és el mateix anar sol cap a la terra promesa que dependre d'altres forces que voldran fer el trajecte més ràpid, per altres vies o aplicant criteris ideològics que són aliens a CiU. Una vegada dibuixat l'itinerari, s'hi podrà anar de moltes maneres, és a dir, hi haurà una aposta des del centredreta i una altra des del centreesquerra.

En tot cas, si CiU queda a tocar de la majoria absoluta serà una victòria frustrant per a la federació presidida per Artur Mas perquè es veurà que no calia tant enrenou si les coses havien de quedar més o menys igual. Si fos així, altre cop es donaria la clau de la governabilitat de Catalunya a ERC, tal com van haver de fer Pasqual Maragall i José Montilla per formar govern en els dos tripartits. L'experiència, com és prou conegut, no va beneficiar el partit principal sinó que, ans al contrari, el va portar al debilitament amb què el candidat Pere Navarro ha d'administrar els auguris pessimistes que li donen les enquestes.

La campanya, per tant, es planteja pels polítics i pels mitjans com una pugna històrica entre independentistes i no independentistes. Mentrestant, la gent no viu el debat amb la mateixa intensitat. Ahir es coneixia la pujada d'un punt de la inflació anual, l'atur augmenta sense control i sense perspectives de minvar, la creació de riquesa està estancada des de fa molts mesos, els casos de corrupció s'esquiven hàbilment.

Curiosament, els més de cent desnonaments diaris a Catalunya han entrat en l'agenda electoral pel moviment dels particulars i de la societat civil en negar-se a acceptar unes lleis hipotecàries que afecten la dignitat de les persones i que posen al carrer milers de persones. En molts casos, i això és incomprensible, el pagament per dació és inaplicable perquè la llei no preveu la possibilitat que en entregar les claus de l'habitatge al banc no es pugui liquidar tot el deute de la casa que ja no és teva.

La vaga que avui paralitzarà bona part del país no ajuda a sortir de la crisi. Que hi hagi dues vagues generals en un sol any no té precedents. Però és la conseqüència de l'acumulació de greuges de moltes menes que estan sembrant en la població la por del futur i les penúries d'un present en el qual s'ha perdut la confiança en la capacitat dels polítics per intentar resoldre els problemes que afecten els ciutadans.

Vénen temps de canvis, això és segur, però a hores d'ara no sabem cap on ens portaran. L'aposta de l'estat propi i de la independència passarà per les urnes, que diran el que creguin oportú el dia 25 de novembre. En tot cas, canviarà el paisatge polític de Catalunya i també el d'Espanya. La política, al meu parer, no es fa amb emocions ni amb la voluntat d'un poble sinó amb propostes concretes, clares, entenedores i assumibles per una majoria de ciutadans que tenen sentiments però també interessos immediats.