L'exercici del vot és secret
Tot fa pensar que molta gent dubta, o renuncia, d'exercir el vot ideològic i es deixa portar per la temptació del vot útil o la voluntat identitària
La història és real i va passar en un col·legi electoral del meu poble, en el referèndum del desembre del 1966, quan es votava la Ley Orgánica del Estado. Un conegut i influent ciutadà de l'època va arribar al centre quasi a l'hora de constituir-se les meses i, després de votar, va prendre una cadira i es va asseure prop de la presidència, passant hores i hores contemplant la votació. A mig matí, el cacic va observar el moviment d'un treballador de la seva empresa, que anava a exercir el dret a vot; el va cridar, va demanar-li el sobre que l'home portava a la mà, el va obrir i el va mirar tot dient: “Noi, vés a la taula i canvia la papereta; hi has de posar el SÍ i no pas aquest NO.” El servicial treballador, tot compungit, va anar a canviar la papereta, ensenyant ben visible que introduïa el SÍ al sobre destinat a l'urna. L'amo féu cara de satisfacció i l'exercici del vot secret continuà sense incidències. No escric els noms dels protagonistes, perquè els hereus són ben vius entre nosaltres.
Eren altres temps i la democràcia, diuen, portà altres comportaments. En la meva època de militància, fent d'apoderat en un col·legi electoral, vaig veure un interventor que repartia sobres tancats a famílies senceres dins la mateixa sala de votació, mentre els feia saber que era el vot que havien de dipositar a l'urna. Apoderats i interventors vàrem discutir amb vehemència, però aquell interventor continuà exercint el guiatge de vot, aleshores amb més prudència. El vot era secret i calia conservar les aparences.
Més refrescant em semblà la peripècia d'un militant nacionalista exercint d'interventor i votant un partit d'esquerres, en un barri perifèric, a les primeres eleccions municipals. A l'hora de l'escrutini no sortia cap papereta a favor del partit que representava i estava molt preocupat per l'evidència que ni ell havia votat els seus. Per sort, quasi al final, sortiren tres paperetes amb les sigles esperades i l'infidel militant respirà tranquil per haver preservat el sentit del seu vot secret.
La normalització electoral produí un fet nou i arribà el temps en què els joves electors lluíem descaradament el nostre vot i posàvem la papereta al sobre de tal manera que es veiés l'opció que havíem triat, com a exercici de la nostra manera de ser. El vot secret semblava una antigalla.
Aquesta setmana parlava amb un company exmilitant i força polititzat. En plena conversa em digué que ell votaria la franja d'esquerres que sempre havia votat, però que “aquesta vegada hi haurà molta gent que dirà que ha votat una cosa i en realitat en votarà una altra, convertint el secret en un vot plebiscitari”. Després de molt parlar, em va quedar la impressió que el meu amic continua essent un votant d'esquerres però que el 25-N prestarà el vot a uns altres, això sí, sense dir-ho públicament. La pràctica del vot secret permet aquesta giragonsa.
En l'actual ball d'enquestes, crida l'atenció l'alt percentatge de vot no decidit o, encara, de vot ocult. Tot fa pensar que molta gent dubta, o renuncia, d'exercir el vot ideològic i es deixa portar per la temptació del vot útil o la voluntat identitària. Segur, les especials circumstàncies que es donen en el moment actual poden produir una distorsió entre els impulsos del cor i el seny del cap, influint en decisions de darrera hora. Les enquestes marquen tendències i els percentatges són prou importants, però la realitat és capriciosa i sobre la taula de l'elector s'estenen opcions diverses, fins contradictòries. Per sort, el vot és secret i això tranquil·litzarà moltes consciències.
