Crisi i centrifugació

Quan vostès, amables lectors, diumenge que ve, tinguin a les mans el meu proper article, segurament, ja s'hauran obert els locals electorals i haurà començat aquesta festa democràtica que en aquesta ocasió pot tenir lectures suplementàries a més de les habituals. Tony Barber (The Financial Times), que no és precisament un simpatitzant, fa referència a l'impuls creixent dels moviments regionalistes i separatistes europeus, alguns dels quals hereus de les comunes que van derrotar l'emperador alemany Frederic Barbarroja el 1176. Altres exemples són la croada albigesa a Occitània i la victòria dels escocesos contra els anglesos a Bannockburn. Hi ha moltes regions que en el passat havien tingut sobirania o quelcom que si assemblava molt. El ressorgiment d'aquest moviments no es deriva, però, de la nostàlgia. Un cop suprimides les trampes electorals que els britànics van instaurar per impedir que el partit escocès arribés al poder, ara resulta que les enquestes donen un 51% a l'SNP. Els adversaris diuen, però, que la crisi del deute sobirà i la banca es pot afrontar millor si flamencs i valons ho fan junts com va ser el cas a Bèlgica. En tot cas, a Espanya també tenen cada cop més força els moviments autonòmics. D'altra banda, Victor Mallet, corresponsal a Madrid, opina que Espanya, com altres països, és un estat nació fràgil amb comunitats centrífugues. Després de la mort del dictador Franco, la Constitució va consagrar el model autonòmic d'estat, però amb el factor esterilitzant del “café para todos” i, com a conseqüència, el pèndul es torna a moure contra la recentralització, perquè el mateix cafè per a tots significa una beguda amargant per a la majoria. La bíblia londinenca de color salmó també va dedicar una pàgina sencera als moviments separatistes que guanyen terreny també pari passu amb la crisi econòmica. I hi deia que tots saben perfectament com han canviat les fronteres dels països europeus en els darrers cent anys. En cas de secessió, però, a la UE no tenen clar si el país que obtingués la independència tindria automàticament assegurat l'ingrés. Pensen que aquest dret no existeix i, també, que seria molt difícil marginar alguns milions de ciutadans demòcrates. El que passa és que senzillament no hi ha precedents.

Com a teló de fons de la situació econòmica general es podrà dir que, malgrat els interessos del 7% que l'Estat espanyol ha de pagar per col·locar els seus bons, el tracte que reben no és fatalment insostenible, o que no sempre es comprèn el que representa el deute privat. I, sobretot, que no es valora tot el potencial de creixement induït per les exportacions i el turisme. S'exagera també la pèrdua de competitivitat i el deute de les autonomies que, totes juntes, només representen el 13% del PIB. Es a dir, que la situació és gravíssima, però no desesperada. El que passa, això sí, és que no es pot esperar que la marca Espanya i la seva banca inspirin confiança. El panorama és més aviat evocador del 1898 que no pas de la Constitució de Cadis, amb una gran decadència i la pèrdua de Cuba i les Filipines. En concret, Catalunya ja no es resigna a fer d'indústria extractiva en règim colonial i comença a buscar altres horitzons. Cal adonar-se que la marca Espanya –que promociona gratis, això sí, el senyor Espinosa de los Monteros, de nom evocador per als aficionats a bombardejar Barcelona cada 40 anys– el millor que es podria fer és retirar-la o, mentre existeixi, amagar-la. Que la publicitat genèrica sempre és estèril i que, per tenir èxit a fora, s'ha d'esborrar qualsevol ingredient clarament perjudicial. Vegin, per exemple, el valor simbòlic de la companyia aèria de pro Iberia i com, després d'intentar reduir l'aeroport de Barcelona als vols borreguers de segona divisió, ara en el pecat hi troba la penitència. Amb unes pèrdues de 262 milions d'euros durant els primers nou mesos de l'any ha hagut de deixar la IAG, on té la majoria el soci British Airways, i anunciar que està lluitant per sobreviure i acomiadar 4.500 treballadors de Madrid. Sobre el clima general, és ben reveladora la decisió del fons de capital d'inversió KKR (Kohlberg, Kravis, Roberts) de concentrar-se en la compra d'actius espanyols a preu de ganga o, tal com diuen ells mateixos, a cèntims per dòlar. La llista continua amb Telefònica, que, per segona vegada, ensopega al mercat alemany i ara surt com l'oferta més gran de les presentades a les borses de tot Europa malgrat els espectaculars fitxatges de Zaplana, Urdangarin, l'amic de Zapatero (De Paz) i un llarg etcètera. D'això se'n diu equivocar-se, malvendre i no explicar el monumental fracàs. Finalment, per no allargar-se gaire, El Corte Inglés, també empresa simbòlica, està perdent una sentencia del Tribunal Suprem sobre la valoració de l'empresa i el relleu del president Isidoro Álvarez. I no puc continuar amb l'ACS, que presideix Florentino Pérez, perquè s'ha acabat l'espai i 1.000 milions de pèrdues són massa per a la marca Espanya.