CiU, ERC i el PSC
L'escenari complex de la desena legislatura és un bon laboratori d'anàlisi si es tracta de fer un pas endavant significatiu quant a la sobirania de Catalunya. Fins ara, viure amb la condició de comunitat autònoma i sota la ufana i la supèrbia dels amos de torn de La Moncloa ha estat una situació indigna durant més de tres dècades, però ens ha carregat de raons per fugir-ne. A partir d'ara, viure amb la condició de “nou estat”, ens ha de servir per recuperar la dignitat, però ens haurem de treure les castanyes del foc nosaltres mateixos.
Ser un estat, “nou o vell”, no és només una qüestió plebiscitària i simbòlica, sinó que requereix assumir de manera integral la governança: des del protocol en els dinars diplomàtics fins a la gestió dels menjadors socials, des de la governabilitat amb majoria absoluta fins a la impossibilitat de formar govern. Un estat és una presa de decisions dinàmica, no una consulta estàtica. Perquè res en el comandament d'un estat és fàcil ni senzill.
Així, després de les eleccions, en lloc de topar-nos amb un tram còmode del camí, ens hem topat amb un tram incòmode. Què ens pensàvem? Assolir un marc legal per a la consulta i assolir un trànsit més social per a la crisi que encara amenaça, almenys, el 2013, és la primera prova de foc amb què ens enfrontem. I és la prova iniciàtica per saber si disposem de la massa crítica suficient amb sentit d'estat o si no en disposem.
En aquest context, la primera condició és canviar el xip de la campanya electoral i reconèixer els resultats. Òbviament, una campanya electoral genera una divisió transitòria, però acabada la campanya s'ha d'acabar la divisió, almenys entre tots aquells que respectin el conjunt del país més enllà de les pròpies sigles.
Ara, doncs, a CiU li toca pactar la legislatura amb ERC i el PSC. I a ERC i al PSC, en el benentès que, per unes o altres raons, no volen un pacte de govern, els toca donar suport parlamentari a CiU. Perquè, si no hi ha govern, no hi ha sentit d'estat. Sense desvirtuar que CiU ha obtingut 50 escons; ERC, 21, i el PSC, 20, les tres formacions hauran de negociar l'agenda de la consulta i el complicat equilibri entre els deures financers i els drets socials.
