L'endemà del dissabte

“Tots som capaços de creure coses que sabem que són falses, i després –quan, per fi, se'ns demostra que ens hem equivocat– ho som de manipular els fets de manera que demostrin que teníem raó.” Ja el 1946, George Orwell va fer aquesta descripció succinta del que els psicòlegs en diuen dissonància cognitiva: un tipus d'autoengany típic dels matrimonis que estan a les acaballes, per exemple, o bé de segons quins governs que no volen admetre que han comès segons quins crims (“No torturem –va dir el president W. Bush el 2004, l'any en què es va descobrir que el seu govern torturava–, fem servir procediments alternatius.”).

Sembla, per cert, que la classe política és especialment susceptible a la dissonància cognitiva. Un exemple proper seria l'opinió del conseller Puig durant setmanes senceres que l'ull d'una dona s'havia buidat espontàniament a la via Laietana, en comptes d'haver-ho estat per una bala de goma proporcionada per les forces d'ordre de la Generalitat. O bé la declaració de la presidenta d'un partit de dretes minoritari que “la immensa majoria dels catalans no volen un referèndum”, tot i que al mateix Parlament on la va fer 87 dels 135 diputats sí que el volen. O bé la insistència del Ministre d'Educació espanyol a tombar el sistema d'immersió en català a l'escola, tot i que els alumnes que en surten tenen una mitjana de coneixements del castellà dos punts més alta que l'espanyola. O bé, en l'àmbit internacional, els partits d'esquerres que no dubten a manifestar-se contra Israel però no pas contra el govern sirià, tot i que aquest va matar més palestins en un sol dia –15 de desembre, quan els avions d'Al-Assad van bombardejar un barri palestí de Damasc– que el Tsahal al llarg de tot el conflicte recent amb Gaza. O bé el republicà texà Louie Gohmert –del lobby pro armes–, que ha insistit que la matança recent de Sandy Hook s'hauria pogut evitar “si la directora hagués tingut una arma semiautomàtica a l'oficina”.

O bé, la dissonància nadalenca que patim tots els que, aquests dies, fem veure que no veiem l'exèrcit dispers de mendicants, aturats, desemparats i desposseïts que empenyen carrets
de supermercat davant dels nostres nassos o que romanen asseguts, astorats pel propi fat, en algun portal, o en el propi cotxe, buit –fa temps– de benzina.