L'endemà del dissabte

Va ser la meva àvia qui m'ho va explicar. Uns amics seus, gent gran com ella, caminaven per un carrer de la seva ciutat al nord d'Anglaterra, on el vent bufa sense ni un bri de pietat a l'hivern –i això va passar a l'hivern, cap a Cap d'Any, fa més o menys 40 anys. Aquests amics de l'àvia, deia, caminaven cap a casa quan els van increpar uns adolescents beguts que els van llançar a crits tots els insults imaginables, sense cap mena de motiu, amb el resultat que, després de tant menyspreu gratuït, la parella va arribar a casa anímicament esmicolada. Sempre he tingut la sensació que es tractava d'un episodi amarat d'un mal autèntic, en el sentit que aquells joves van aconseguir que la brutalitat i la tristesa irrompessin al món sense n'hi hagués cap causa: perquè sí.

Uns quants anys després, seia en un pub del West End –el barri turístic de Londres–, tot intentant consumir la quantitat màxima d'alcohol possible durant la mitja hora de descans vespral que em cedia el gerent de la botiga de pòsters fatus en què treballava. De cop, a propòsit de res, dos joves francesos van començar a cridar insults denigrants contra dues persones grans assegudes a la taula del costat. El mal havia tornat a fer acte de presència: la parella vella s'estremia d'humiliació i impotència i encara avui crec que hauria d'haver vessat la meva cervesa per damunt dels caps d'aquells adolescents en sortir del pub. Però no vaig fer res. Tenia pressa.

Dilluns passat, a Barcelona, aquests dos incidents –el de Southport i el de Londres– em van tornar al cap quan, tot passant per una terrassa que hi ha a la cantonada de Casp amb Sardenya, vaig veure com un dels dos borratxos del barri –el que sempre té la cara de color porpra i els ulls curulls de frustració– estava sent filmat amb una càmera digital pel més musculat d'una colla de joves musculats, d'aquells que entrenen el cos i deixen la ment a banda. El jove cridava “Vaya. ¡Qué movimiento! ¡Qué estilo!” tot gravant, mentre el borratxo tentinejava, perdut, begut, i els companys del jove reien a cor què vols. Era, un cop més, l'escenificació mateixa del mal, la humiliació gratuïta d'una persona objectivament indefensa. Jo hauria d'haver fet alguna cosa. Però tenia pressa, un cop més: l'endemà era el dia de Nadal i hi havia tantes coses que encara estaven per fer...