Cap a la dictadura del rumor?

Enrabiats, dolguts, fatigats, ofesos, tips, indignats, traïts, farts, desenganyats, enganyats, decebuts, perplexos, escandalitzats, encesos, fastiguejats, fregits, enfurismats, tristos, pessimistes, rebotats. Continueu vosaltres si creieu que faig curt per descriure les sensacions que provoca la descomposició de la política a casa nostra. Tindreu raó.

El perill més gran, tanmateix, és que la còlera ens embriagui fins al punt de perdre el món de vista, per més que aquest món que contemplem no ens agradi gens. Fins ara ho hem estat veient (els que no canvien de canal) en programes de televisió porqueria dedicats a assumptes irrellevants i a personatges prescindibles. No caiguem en la temptació, en un excés de puritanisme catàrtic, de generalitzar l'abominable cultura de la difamació recreativa per convertir la política en un plató abonat al culte a l'especulació. Si ho fan alguns polítics massa temorosos de fer cau i net, interessats a empastifar-se els uns als altres, retirem-los la confiança, però mirem amb criteri quins fan nosa i quins no. No perdem, per exemple, el temps en discussions puerils com la de definir imputat, i treballem, en canvi, per accelerar els processos i perquè els condemnats quedin exclosos de la gestió pública a perpetuïtat. Ens hi juguem massa. Però alerta, que tots els totalitarismes de la història (a dreta i a esquerra) han començat alimentant, i alimentant-se, del descrèdit de la política. Els polítics corruptes sobren. La política cal més que mai. Més ben dit, fa falta com sempre. I una societat que jutja concedint el mateix valor a la sospita que a la certesa corre el risc d'acabar sotmesa a la dictadura del rumor.