La seu vacant

Que el cap vitalici de l'Església catòlica i vicari de Crist a la Terra dimiteixi voluntàriament és una notícia d'impacte global, sobretot al nostre país –Catalunya, Espanya–, on no hi ha cap personatge dirigent que dimiteixi ni que li surtin banyes i cua de dimoni, ni tan sols encara que tota la societat l'assenyali com a delinqüent, corrupte i mentider.

A nivell humà, la renúncia de Benet XVI, la primera d'un papa en set segles, és profundament comprensible. Als seus 86 anys (que complirà el mes d'abril) el papa no es veu amb cor de continuar el seu pontificat, ni vol passar el calvari de la decrepitud retransmesa globalment que va caracteritzar els darrers anys del seu predecessor Joan Pau II.

Benet XVI dimiteix perquè no es veu amb forces de liderar amb èxit el futur de l'Església, dividida entre els qui volen renovar-la i els qui s'entesten a preservar-ne l'ortodòxia. I això sense comptar els escàndols recents que han sacsejat la institució i qüestionat l'autoritat papal, com ara el de la banca vaticana o el de les acusacions a sacerdots per abusos a menors als Estats Units i d'altres països.

No hi ha un candidat clar per succeir Benet XVI. El conclave que es celebrarà el mes que ve per elegir-lo (i que coincidirà amb el nomenament d'un nou primer ministre italià després de les eleccions del 24 i 25 de febrer) tindrà l'oportunitat de triar un papa més jove, amb carisma i capacitat de lideratge renovador, o podrà perpetuar la secular inèrcia conservadora de la institució.

És una tria històrica i, com diuen a Roma, l'Esperit Sant haurà de filar molt prim per encertar-la.