L'endemà del dissabte

El 1983, prop de Dublín, un escamot de l'IRA va robar Shergar, el millor cavall de curses de l'època, i el va amagar en un local desconegut. Van demanar uns 47.000 euros de rescat al propietari principal de Shergar, l'Aga Khan. Malgrat tots els intents de la policia –que va recórrer a clarividents i saurins, de tan desesperada que estava– mai no es va poder localitzar el palafrè premiat. A més, com que el líder ismaïlita es va negar a pagar ni un cèntim del rescat, els de l'IRA van acabar matant Shergar amb una metralleta.

El segrest de Shergar va ultratjar bona part de la població de la Gran Bretanya, on els mitjans de comunicació van dedicar patracols de reportatges a aquest poltre pispat. I fins i tot avui en dia, la copa de Shergar és una de les més prestigioses que es poden guanyar a les curses internacionals d'Ascot. Tot plegat és un indici de la veneració amb què es tracten els cavalls a Anglaterra, la qual explicaria el daltabaix que han patit, fa poc, aquells supermercats que han estat enxampats fent passar bèstia grossa per bou tot venent productes fets amb carn de cavall subreptícia. La megacadena Tesco, per exemple, ha hagut de treure més de 10 milions d'hamburgueses dels seus prestatges i demanar disculpes al públic en uns anuncis als diaris de més tiratge.

Massa tard, però, per aturar les desenes d'acudits sobre l'assumpte, que ja fa dies que circulen. Vet aquí tres dels més populars: “Només cal preocupar-se per les mini-hamburgueses, o sigui, els horse-d'oeuvres.” O bé: “Les hamburgueses formen part de la meva dieta estable.” O bé (tenint en compte que el mot bum, en anglès britànic, vol dir cul): “Hamburgers és un anagrama de Shergar's bum.” Així mateix, a Anglaterra el nom de l'abans mític Shergar ha tornat als llavis de tothom en la forma d'una facècia. Tal com deia Marx: “La història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa.” Una frase que a Catalunya –país en què encara es consumeix carn equina amb una certa normalitat (per molt que s'hi rebutgin segons quins raviolis manipulats)– difícilment es podria aplicar a la història d'un mer cavall. Aquí –si volguéssim demostrar la validesa de l'adagi marxista– caldria buscar històries més humanes, més autènticament tràgiques. La del PSC, per exemple, començant amb Pallach i acabant amb Navarro.