Política a la italiana

“Con l'astuzia, con l'arguzia, con un sinonimo, con un equivoco, qualche garbuglio si troverà” (“amb l'astúcia, amb l'argúcia, amb un sinònim, amb un equívoc, qualsevol garbuix s'aclarirà”). Qui ens havia de dir que una òpera –Le nozze di Figaro (1785-86), amb música de Mozart i llibret de Lorenzo da Ponte– ens donaria les claus polítiques del resultat dels comicis italians del 24-25 de febrer?

Dir que el resultat de les eleccions italianes ha estat inconclusiu és un excés d'optimisme. El guanyador –el centreesquerra de Pier Luigi Bersani– no té prou escons a ambdues cambres del Parlament per governar sense un compromís amb el centredreta de Silvio Berlusconi, que amb el seu populisme antipolític ha obtingut un resultat millor del previst, i cap dels dos no tindrà estabilitat sense comptar amb la coalició encapçalada pel còmic Beppe Griglio, que té un discurs antipolític oposat al de Berlusconi i el suport d'un sector considerable d'italians.

La difícil governabilitat italiana provoca calfreds a Berlín, Frankfurt i Brussel·les i fa tremolar els mercats internacionals, que temen els efectes d'una Itàlia fràgil sobre la crisi europea. Però això té una importància relativa, perquè els italians han votat perquè tot segueixi igual, és a dir, per continuar a la seva, vivint com sempre i vorejant l'abisme en espera d'un compromís de darrera hora que els permeti caure dempeus, com els gats. I a Frankfurt i Brussel·les que s'hi facin salsitxes o musclos al vapor amb patates fregides.

Ja veurem on ens portarà el veredicte gatopardesc dels electors italians, que fan veure que ho canvien tot perquè res no canviï. En qualsevol cas, hem de tornar a l'òpera, perquè els italians, satisfets amb el seu vot, podran reunir-se festivament i cantar plegats com els personatges de Mozart i Da Ponte: “Ah, tutti contenti saremo così”.