L'endemà del dissabte

S'acaba d'estrenar Oz, the Great and Powerful (o sigui, Oz, el gran i poderós, i no pas Oz, un mundo de fantasía que és com els encarregats d'espanyolitzar els títols dels films en anglès –els besnéts, potser, dels que van convertir la gran Trouble in Paradise de Lubitsch en Un ladrón en la alcoba– ens l'han traduït). M'imagino que l'atracció principal de les pel·lícules adreçades al públic infantil per als adults que les hem d'aguantar és que fan feliços els nostres fills. En el cas d'Oz, però, hi ha un encant afegit per als papàs: la presència espaterrant de la Mila Kunis, una babe immillorable, i de l'encara més espaterrant Rachel Weisz, una MILF ídem. (I qui no sàpiga què vol dir babe o MILF que ho pregunti als mateixos fills, sempre que tinguin més d'onze anys).

En fi, a Oz –una nova tergiversació de la novel·la clàssica de L. Frank Baum– un mag fraudulent dit Oscar Diggs (que treballa en un circ que es diu Baum's: quan tindrem una pel·lícula de Hollywood que no faci ni una sola referència intracultural?) aterra a Oz i acaba ajudant la Bruixa Blanca a defensar-se contra els embats imparables de la Bruixa Dolenta.

I aquí, sempre si veiem aquest film en un cinema català, rau l'interès diguem-ne immediat de l'argument, atès que la Bruixa Blanca no té cap exèrcit armat, sinó una població aparentment inútil a l'hora de lluitar, que consisteix només en cantants, ballarins, enginyers i fabricants d'espantaocells. Per contra, la Bruixa Dolenta té un munt de gavines –ai, perdó– goril·les voladors i un exèrcit sencer de soldats imponents. Ara bé, amb l'ajut del mag, les forces de la Bruixa Blanca creen unes il·lusions tan poderosament impressionants que enganyen els goril·les i espanten els soldats i així la terra aparentment tan vulnerable de la Bruixa Blanca aconsegueix la seva independència de la MILF dolenta. Els crèdits diuen que Oz està dirigit per Sam Raimi, però sospito que a l'ombra ja es pot detectar la influència subliminar de l'ANC en general i la Carme Forcadell en particular, que saben prou bé que la no-dependència de Catalunya depèn de la seva capacitat de deixar tothom bocabadat amb un espectacle –com ara una cadena humana de dimensions bàltiques– tan impressionant com incontestable. Contra la por, doncs, la il·lusió. La que sigui.