El vi del Rin

Procuro no parlar de temes econòmics. No he estudiat economia ni tinc cap experiència de gestió econòmica. Però no me'n puc estar: he de dir alguna cosa del que està passant avui a la Unió Europea de resultes de la crisi; i també he de dir alguna cosa del lideratge d'Alemanya, tan rica, culta, treballadora, endreçada, estalviadora i disciplinada, però també –pel que sembla– tan incapaç d'afrontar, amb perspectiva històrica, la tasca que li ha tocat assumir: liderar la consolidació política de la Unió Europea, és a dir, la progressiva federalització d'Europa. ¡Ah, la romàntica Alemanya!, que, precisament per ser-ho, segueix tan tancada en si mateixa com la veia Madame de Stäel ja fa un parell de segles. El nacionalisme romàntic té cops amagats: és inalterable, indestructible, insubmergible... i inexorable.

Tot aquest exabrupte ve a compte del disbarat que ha fet la Unió Europea –és a dir, Alemanya– amb Xipre, a propòsit del rescat d'aquesta illa que és allà on Europa s'acaba. Ja ho sé, que és un paradís fiscal. Ja ho sé, que els russos renten allà tot el que poden rentar. Ja ho sé que el sistema bancari hi està sobredimensionat. Ja ho sé, que se n'hi han fet de tots colors. Però tot això no justifica l'absurda, il·legal, prepotent i indecent decisió que va prendre l'Eurogrup, la matinada del dissabte 16 de març d'enguany, per unanimitat de tots els seus membres, inclòs –només faltaria!– el senyor De Guindos. Total, gravar amb el 6,75 % els dipòsits de menys de cent mil euros, tot i que sigui contrari a la pròpia normativa europea, què significa? Al cap i a la fi, es tracta de meridionals ganduls i bruts, malgastadors i bandarres, als quals s'han d'ensenyar maneres. I, a més, si això serveix per donar una imatge de fermesa –oi, senyora Merkel?– uns mesos abans de les eleccions alemanyes, millor que millor.

Perquè això és el que ha passat, encara que després s'hagi rectificat parcialment. S'ha volgut donar un escarment als del Sud, però s'ha triat, per si de cas, l'esquena d'un país petit. “A moro muerto, gran lanzada”, diuen els castellans. “A un país petit, forta garrotada”, sembla que vulguin dir els qui manen a Europa. Però, per cert, qui mana a Europa? Sí, ja ho sabem, ara per ara Alemanya, mitjançant la ferma mà de la senyora Merkel. Però, qui són els executors? D'on reben la seva legitimitat? Qui són aquests funcionaris de Brussel·les tan llestos, tan expeditius i tan arrogants, que es passen per on els rota les institucions democràtiques dels països que estan a les seves mans? Pobra Europa, en mans d'aquesta tropa!

Pel que fa a Alemanya, no m'estranya gens tot el que està passant. Sebastian Haffner escriu –en el seu llibre Els set pecats capitals de l'Imperi Alemany en la Primera Guerra Mundial– aquestes paraules: “El primer dels grans errors que va cometre Alemanya va ser, per començar, provocar la Primera Guerra Mundial.” I ho va fer per aquesta raó: “Les relacions de pau mantingudes en el segle XIX poden resumir-se en una sola frase: dintre d'Europa regnava l'equilibri i fora d'Europa regnava Anglaterra. Bismarck no va voler dinamitar mai aquest sistema, tan sols va pretendre integrar-hi un imperi alemany unificat i poderós, cosa que va aconseguir. Els seus successors van voler rebentar el sistema i substituir-lo per un altre, de manera que, en el futur, la divisa fos aquesta: fora d'Europa regna l'equilibri i dintre d'Europa regna Alemanya”.

Dit d'una altra manera, Alemanya ha volgut en tres ocasions, des del 1914, assolir l'hegemonia europea. Les dues primeres (I i II Guerres Mundials), ho va intentar per la força de les armes, i va ser derrotada amb uns costos immensos per a ella mateixa i per a tot Europa; de fet, va desencadenar dues guerres civils europees, que significaren el final del predomini d'Europa al món. La tercera ocasió, que té lloc en els dies que corren, Alemanya ho està intentant mitjançant el seu poder econòmic, amb un resultat que sembla ser-li favorable de moment, però que encara s'ha de veure si arribarà a reeixir, ja que la política alemanya pot estar repetint, amb altres armes, els seus errors de sempre.

En l'epíleg del seu llibre citat, Sebastian Haffner escriu –l'any 1964– que a “la història li encanten les variacions sobre el mateix tema”, i que, per això mateix, “el país més ric d'Europa torna a ser el més insatisfet; el més fort, el més inestable; i aquest país torna a ser Alemanya”, un país que comet de nou el més greu pecat que va cometre l'Imperi Alemany: “la prepotència moral”, que porta a perdre el sentit de la realitat i a establir una relació absolutament equivocada amb l'entorn. També és cert que –l'any 1981– Haffner afegia que “la República Federal (...), en els últims 20 anys, ha començat a deslligar-se d'aquesta època bel·ligerant i ambiciosa de la història alemanya”. Però avui, consumada ja fa temps amb èxit la reunificació alemanya i consolidada l'hegemonia econòmica d'Alemanya sobre tot el continent, semblen retornar un cop més els vells dimonis familiars. Alemanya no lidera actualment, amb visió llarga, el procés de consolidació europea, sinó que cerca exclusivament el foment i la defensa del seu particular interès immediat (que cobrin els seus bancs i caixes tot el que els deuen els meridionals), sense reconèixer els propis errors (al prestar aquests diners) i imposant als altres, per la força del seu poder econòmic, els seus criteris, és a dir, els seus interessos.

Aquesta Europa alemanya no interessa. Com deia Santiago Rusiñol, “el vi del Rin, que se'l fotin les valquíries”.