L'endemà del dissabte

Fa poc, l'escriptor escocès Irvine Welsh va tuitejar: “El nou disc de Bowie és tan bo que tinc ganes de cantar-lo dalt de l'autobús.” L'àlbum esmentat –The Next Day– va sortir al mercat al mes passat, nou anys després d'un infart que gairebé va posar fi a la vida de David Bowie (en ple concert, a Hamburg).

El dia que Bowie va fer 50 anys, avui en fa 16, un diari anglès –no recordo quin– va convidar dos crítics a donar-ne les seves opinions contraposades. Un d'ells creia que Bowie havia estat l'artista més creatiu, més profund i més influent en la història del rock; l'altre l'acusava de ser un xarlatà superficial i incoherent les cançons del qual eren lliures de qualsevol contingut significant. En llegir els seus raonaments respectius, vaig acabar donant la raó a tots dos, ja que Bowie sempre m'ha semblat alhora immens i fals, sincer i pretensiós; i les seves cançons, de vegades inoblidables i de vegades escruixidorament prescindibles. El vaig veure al tren, l'any 74, en un vagó restaurant que anava cap a París. Seia sol en una taula petita amb els cabells a l'estil de Diamond Dogs, sense cap necessitat d'encongir-se una mica per cabre bé a l'espai reduït perquè ja era pertorbadorament prim. Anava amb tren perquè patia d'aviofòbia: no feia res, no deia res, no mirava res.

És un admirador de Bing Crosby –amb qui va gravar una cançó nadalenca– i un imitador del crooner anglès Anthony Newley (només cal escoltar What Kind of Fool Am I? d'aquest i tot seguit The Prettiest Star de Bowie, per sentir-hi les semblances). I com és sabut, al llarg de la seva carrera ha adoptat i adaptat aspectes diferents de diversos gèneres: rock'n'roll, soul, funk, techno... The Next Day és un repàs de tot plegat, reforçat amb referències constants a la mort (la primera cançó fa: “el meu cos es podreix en un arbre buit/les branques del qual fan ombra a la meva forca”). Ara bé, aquest àlbum no és pas cap cant de cigne, sinó més aviat una celebració nostàlgica de la seva obra, la qual, al seu torn, ens ha omplert tots els que l'hem escoltat d'una nostàlgia tan insidiosa com indispensable, potser perquè la nostàlgia, en el fons, forma una part íntegra de tota la música d'aquest fill d'una uixer de cinema possiblement esquizofrènica que sempre li deia que mai no faria res de bo.