Fe i compromís

Per primera vegada en molts anys hem tingut unes celebracions de la Setmana Santa amb un nou papa que, segons diuen, és més obert, més proper i més campechano. Potser sí, però les estructures del poder són les que són i el pobre Francesc, per més que ho vulgui (que en dubto, que ho vulgui), poca cosa podrà canviar. A Girona hem tingut també processó, manaies, pregó, penó i tota la parafernàlia que adorna aquestes diades de reflexió i recolliment. Els hotels, restaurants, botigues i el món del turisme en general n'han dit bé, de tanta religiositat concentrada en pocs dies, perquè el cert és que Girona es va omplir de turistes de fora i de visitants d'aquí, delerosos de participar en la festa de la mort de Jesús. El clero ja hi posa voluntat, ja, però l'esperit de penitència que ens varen voler inculcar de petits sortosament fa temps que ha desaparegut. Ara s'estila més fer algun viatge, tastar la gastronomia d'altres contrades, ni que sigui fent el sacrifici de menjar peix o crustacis i, és clar, visitar alguna ermita romànica o una catedral gòtica. Anys enrere, en vida del dictador Franco, els bisbes el rebien sota pal·li i amb grans honors i reverències, tant a la ciutat de Girona com a la molt catalana basílica de Montserrat; es prohibien pel·lis, es tancaven locals d'oci i s'imposava la llei de missa i comunió obligatòria amb la benedicció de les autoritats eclesiàstiques. Després va venir el compromís de classe d'alguns capellans, els focs de camp, les sortides de germanor de casals i trobades de convivències que tan sovint van acabar en aparellaments i penjades de sotana, algunes de ben sonades. Total, que així com molta gent ha perdut o està perdent la fe en la política per culpa de tant de xoriço disfressat d'alcalde, diputat o regidor, també es perd la fe en una determinada concepció de la religió per culpa de la connivència de l'Església amb les dretes més retrògrades i cavernícoles, per l'abisme existent entre l'opulència del poder del Vaticà i la pobresa de tantes i tantes parròquies perdudes per aquests mons de Déu i, en gran mesura, per l'evidència de tants casos de pederastes que s'han volgut tapar per ocultar les pròpies misèries de llurs contradiccions. Al Vaticà hi ha vergonyes per amagar, començant pel silenci còmplice de Pius XII, que va callar malgrat conèixer el programa nazi d'extermini dels jueus, per acabar amb els darrers escàndols de les conxorxes de poder que varen obligar Benet XVI a deixar el càrrec. Que farà el nou papa Francesc? No res, resar.