L'endemà del dissabte

Quan la Margaret Thatcher va ocupar el lideratge del Partit Conservador britànic, el 1975, mon pare es va fregar les mans, extasiat. “Ja està”, va dir, “ara els Tories perdran les properes quatre eleccions!” I a fe que semblava impossible que la gent votés la Thatcher, amb aquella veu horrorosa que tenia –alhora rogallosa i d'espinguet– i aquella cara espantosa (semblava un corb sobredimensionat que s'hagués encallat el crani en un petit arbust domesticat).

Quatre anys després, la Thatcher va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Tot seguit va anunciar que els seus plans econòmics no funcionarien bé a menys que un 10% de la població estigués a l'atur durant la dècada següent. La resposta popular a aquest immens “foteu-vos” des de dalt, va ser un “fota't” decisiu des de baix. D'aquí l'eclosió simultània dels moviments anarquista, okupa i punk; d'aquí el moviment antibèl·lic quan la guerra de les Malvines (“Com se sent, ser la mare de mil morts?”, cantaven els anarco-punks de CRASS en un disc que el govern va prohibir a l'acte); d'aquí la indignació popular quan la vaga de fam en què Bobby Sands i nou membres més de l'IRA van morir; d'aquí el moviment de suport social més gran en la història del Regne Unit quan la Thatcher va mobilitzar policies armats i soldats vestits de policia per posar fi –a base de cops i càrregues– a la vaga dels miners; d'aquí el setge feminista a les bases de míssils de creuer (els guàrdies, quan podien, embolcallaven les dones en filferro i els donaven cops de peu); i d'aquí, per cert, el boom de la comèdia alternativa (qui no es recorda d'Els Joves, menys els joves massa joves per haver-ho vist?).

Sobretot, però, la característica més destacable de l'època Thatcher era l'ambient que s'hi respirava. Era com si l'aire anés ple d'un gas inodor que feia possible que els bobbies es comportessin d'una manera cada cop més violenta; que sota els ponts, hi apareguessin cada cop més persones sense llar; que la gent amb menys recursos begués més i consumís cada cop més drogues (al meu barri, fins i tot la botiga microbiòtica venia heroïna). Era com viure en una bombolla tan bruta com impenetrable, el thatcherisme... L'endemà de la seva mort, no vaig sentir la necessitat de mirar cap diari. L'havia viscuda, la Thatcher: no calia pas que en llegís les necrològiques.