La França conservadora

El Parlament de França ha aprovat –el 23 d'abril– una llei que reconeix idèntica protecció al matrimoni entre persones del mateix sexe que al celebrat entre heterosexuals, així com el dret dels matrimonis homosexuals a l'adopció. La nova llei ha estat considerada pel seus defensors com un significatiu progrés en el llarg camí cap a la igualtat. “Égalité!” va ser el crit de joia dels partidaris de la llei en anunciar-se el resultat de la votació. “No li hem pres res a ningú –ha dit la ministra de Justícia, Christiane Taubira–; hem reconegut un dret a alguns dels nostres conciutadans.” Els observadors estan d'acord que la determinació del president de la República ha sigut l'impuls decisiu d'aquest canvi històric, fet possible per la majoria absoluta de l'esquerra al Parlament. Hollande ha mantingut la seva promesa electoral, fent front a una forta campanya de protesta, que ha aconseguit el clímax en una sèrie de grans marxes i concentracions. Però, no obstant les mobilitzacions, l'esquerra ha estat conseqüent amb la convicció –expressada per la ministra Taubira– que “la lluita contra les discriminacions és una exigència del pacte republicà”.

Destaquen alguns diaris que l'aprovació d'aquesta reforma ha causat un desgast fort i inesperat al president de la República, i hi afegeixen que l'objectiu de les protestes era, precisament, provocar l'erosió del govern d'esquerres. Però, amb independència del que això tingui de cert, la realitat va molt més enllà d'aquestes observacions superficials i esbiaixades. La veritat és que la tramitació d'aquesta llei ha fet rebrotar una forta divisió, sempre latent, en la societat francesa. Així, es destaca des de l'esquerra que les mobilitzacions de protesta van partir de sectors catòlics i de grups juvenils d'extrema dreta, a les que aviat es va sumar l'extremista Front Nacional. Però aquesta no és tota la veritat, ja que la principal força de la dreta –la UMP– s'ha oposat a la llei al Parlament i al carrer, amb la presència de molts dels seus diputats i militants a les manifestacions.

Amb referència a aquest fets s'ha escrit –des de posicions d'esquerra– que l'ampli moviment de rebuig a la llei té característiques de “croada neoreaccionària”, encara més insòlita si es considera que França és “la democràcia laica per excel·lència i el país que va fer efectiva, ja fa més d'un segle, la separació entre l'Església i l'Estat”. I també s'ha dit que una anàloga sensació d'estranyesa s'ha percebut, amb diferents graus i matisos, en àmbits diferents i en indrets distants. Però aquesta perplexitat, i la crítica que porta implícita, tan sols s'expliquen des d'un coneixement molt limitat de la realitat francesa i de la història de França, o des d'un posicionament ideològic excloent per sectari. França té unes arrels conservadores profundíssimes; ha generat en tot moment un pensament conservador d'alta qualitat; ha rebut la influència d'una Església catòlica local que ha sabut renovar el seu utillatge intel·lectual; i, sobre tot, està acostumada des de fa segles al debat públic de totes les qüestions i en totes les palestres.

Escriu Michel Winock a Le siècle des intellectuels que “la Segona Guerra Mundial va ser l'ocasió de la integració definitiva dels catòlics en la República”. Mig segle abans, quan hi va haver el cas Dreyfus, tan sols un grapat de catòlics francesos va fer costat al capità jueu. Va ser en l'etapa d'entreguerres, despès de la condemna d'Acció Francesa, l'any 1926, quan van sorgir les primeres tendències democràtiques i liberals del catolicisme francès. Una nova generació –la d'Emmanuel Monier– volgué anar més enllà de l'objectiu dels democratacristians, que era reconciliar els catòlics amb la democràcia parlamentària i laica, i llançà la revista Esprit, que es declarava “revolucionària”. I uns anys després, durant la guerra, gran part de la joventut catòlica va seguir el general De Gaulle, ell mateix catòlic notori. Els catòlics de la resistència van impulsar el Moviment Republicà Popular (MRP), dirigit per antics resistents, entre ells Georges Bidault i Maurice Schumann. “La fraternitat d'armes amb els laics, els socialistes, els comunistes, els membres d'altres confessions i els lliurepensadors –escriu Winock-, havia provocat que nombrosos creients sortissin de les seves fortaleses assetjades”. Amb aquests fets, la legitimitat republicana va canviar de natura. Durant la Tercera República, es fonamentava en l'adhesió a les lleis laiques. Des de la Segona Guerra Mundial, reposava sobre la participació en la resistència o la França Lliure.

Ara bé, els catòlics integrats sense reserves en la República van ser conscients que, acabada la guerra, era necessari –en paraules de Monnier– abandonar l'olimp de les idees, baixar a terra, enfonsar els peus en el fang si calia i, en definitiva, acceptar la política. Unes paraules del mateix Monnier –escrites amb el to del moment– són definidores: “Ens fa falta al capdavant d'Esprit un equip d'homes de pell dura, que se sàpiguen i se sentin en estat de guerra espiritual, i que tinguin els uns pels altres una mena de severitat militar sota la mirada única de l'amistat...” Els creients, per tant, no deurien sentir cap complex d'inferioritat; la seva religió no és alienació, conformisme d'esclaus ni opi del poble, sinó font d'ardor i d'heroisme. L'orgull, l'optimisme i el sentit del deure caracteritzaven aquesta generació cristiana en acabar la guerra.

Han passat tres quarts de segle. Un dia en la història dels pobles.