Ídols

Aquests dies, arran de la presentació del futbolista Ibrahimovic com a nou fitxatge del FC Barcelona, he sentit vergonya aliena i vergonya una mica més pròpia, per dos motius ben diferents. El primer és la imatge que van donar molts dels aficionats del club blaugrana saltant al camp i arrencant la gespa com no farien ni tan sols al seu jardí. La vergonya una mica més pròpia l'he sentida llegint el tema que publiquem unes pàgines més avall i que explica la gran troballa que ha fet un grup de recerca gironí en relació amb la lluita contra el càncer. Què té a veure l'Ibrahimovic amb investigadors com Oliveras, Menéndez o Vázquez-Martín? Directament, no res. Però posats de costat retraten ben bé una societat que situa gent que venta coces a una pilota (ep, i ho dic com a aficionat al futbol, que consti) infinitament per damunt d'autèntiques estrelles en les seves especialitats com poden ser els metges esmentats o tants altres. Un país que té futbolistes al davant de científics en la seva escala de valors té una malaltia realment greu que no es cura només amb metges, però encara menys amb futbolistes.